Inici Blogs Un forat als núvols una nit de lluna plena

Un forat als núvols una nit de lluna plena

62

Els dies que quedàvem, plovia. Jo aleshores no mirava les previsions meteorològiques. Només se que quan ens estimavem, plovia. I després, quan plovia i no ens veiem, ens trobàvem a faltar. I encara avui, els dies de pluja, si ella o jo deixem de banda el sentit comú i les altres coses raonables, quan plou, ens ho diem, ens diem que plou. No cal dir més.
I ella es transforma les nits de lluna plena. I jo cada dia miro la lluna. Quan és rodona i blanca com una galeta de mantega se que ella la mira i jo, mirant la lluna veig com ella la mira. I de vegades, encara avui, quan la lluna és plena, ens ho diem. No cal dir més. Porto amb mi els seus llibres, les seves pelis, les seves cançons i altres ferides no confessables que nomes ella sap obrir. Ens agradem i per això ens evitem. Fem com que som amics, que ho som, però guardem com un tresor els nostres codis, que no son de barres, però si de bars.
La pluja i la lluna plena infecten el meu cor. I no tinc cap ganes de trobar la vacuna. Això ja serà per sempre. Si plou, si fa lluna plena, soc perillós. Quan penso en ella em venen al cor dos poemes, un és de Pedro Salinas i l’altre és de Benedetti. Son com el dia i la nit. Un somia una cosa, i l’altre la contrària. Ella pronuncia nit i jo deletrejo dia. El prodigi i la impossibilitat. La vida és complicada, diu ella sempre que pot. La vida és prodigiosa, dic jo sempre que puc.
De vegades, algunes vegades, les complicacions i els prodigis es donen una treva. Ens mirem, ens expliquem coses més o menys transcendents, assumim el respectable paper de vells amics, i ho fem de puta mare, hem après a fer-ho. Som la contradicció absoluta i la més màgica de les atraccions.
Ja heu vist que avui torno als exercicis literaris (realitat, ficció, totes dues coses, cap d’elles. Tant se val). A juntar paraules, adjectius, conjunccions, adverbis, formes verbals; passat, condicional, subjunctiu… Només quan escrivim (o potser no) son possibles els impossibles, serà per això que escric tant. Rebentar la paradoxa. Plou una nit de lluna plena, la podrè veure? Ni que cregueu que jo sigui boig, dic que si; un forat als núvols.

La sensualitat mai, mai, no ha estat tan pecadora com en aquesta cançó, que hauria d’estar prohibida per les autoritats, Todos os olhos te olham. Se la va inventar l’indecent Pablo Milanés, la va adaptar el pervertit Chico Buharque de Holanda i la canta la depravada Simone. No cal saber portuguès per entendre el que diu, perquè el que diu està dit amb la pitjor de les intencions. I aquesta matinada, que dormi qui pugui dormir…

Todos os olhos te olham
E todas as mãos te tocam
Todas as palavras que provocas
Vão gritando generosas
Que te ansiam

Gostas de aludir ao sexo
Como um animal travesso
Gostas de despertar os demônios
Quando tens o mundo em torno
E o dominas

Causas desconcerto quando expões teus pensamentos
Em qualquer ambiente tu semeias confusão
E é como um alívio cada noite
Quando frágil, sem remorsos
Vens pedir minha atenção

Fecho os meus olhos se vejo
Tremem minhas mãos, se tocam
E não sei o que faço dessa boca
Quando sinto que teu corpo é
Meu somente

Causas desconcerto quando expões teus pensamentos
Em qualquer ambiente tu semeias confusão
E é como um alívio cada noite
Quando frágil, sem remorsos
Vens pedir minha atenção

Fecho os meus olhos se vejo
Tremem minhas mãos, se tocam
E não sei o que faço dessa boca
Quando sinto que teu corpo é
Meu somente