Inici Blogs Un cop d’intuició, els ulls ben oberts, paciència i l’unicorn…

Un cop d’intuició, els ulls ben oberts, paciència i l’unicorn…

37

Havia de passar, tard o d’hora, i ha passat avui. Una de les raons del meu particular univers personal ha aparegut. I ara si que m’ho crec perquè en això, com en tot, no hi ha trampa ni cartró. Si un objectiu com aquest, tan aparentment inútil i complicat d’aconseguir es converteix en fet, no hi ha res que sigui impossible. Fa temps que desitjo trobar i fotografiar una porta verda, de fusta, i sempre he pensat que seria encara més especial trobar-la oberta, en condicions de pider traspassar-la. I avui, sense buscar-la, ha aparegut, i estava oberta.
Aleshores tot s’ha desencadenat de manera natural. He tingut clar, molt clar, quina era la cançó que havia d’enllaçar amb l’article. No ho tenia pensat, tampoc, pero era el Unicorno azul de Sílvio Rodríguez, tresor entre els tresors que guardo dins del cor, especial perquè si, el millor de la meva maleta vital. És un fet que tinc les mateixes complicacions, els mateixos problemes i les mateixes incerteses que tenia ahir o que tenia fa un mes o dos, no han quedar-s resolts ni de bon tros, però més veritat és que no te cap lògica pensar en trobar una porta de fusta verda oberta i trobar-la tal com l’havia imaginat, tal com l’havia imaginat. Això d’avui ho interpreto com el principi d’una nova etapa a la vida, la prova de la capacitat guanyada a pols per fer possibles els meus somnis. Això d’avui depenia de les meves forces sensorials o extrasensorials i està fet. Em sento recompensat, molt. Totes les altres coses que em preocupen ja no depenen nomes de mi. Jo no puc prendre decisions alienes, ni les vull prendre. Jo no puc, ni ganes, d’estar al cap ni al cor de ningú per influir o decantar els seus desitjos o les seves resolucions. Soc el llegiu, tan insignificant i tant poderós a la vegada. Capaç de somiar una porta verda de fusta oberta i de trobar-la. Capaç de guardar una cançó durant anys per compartir-la el dia que toqui. Capaç de trobar felicitat en coses aparentment inútils, que a mi em semblen arrabatadorament boniques, capaç d’obrir els ulls per veure l’altra cara de la realitat, i treballar com un condemnat per fer millor el meu cor, capaç de tenir discplinats física, i exigència, capaç de resistir el que mai hauria cregut que resistirà, capaç de tenir paciència i, sobretot, deutor de qui m’ha ensenyat el camí de dada dia, de qui de tot cor m’ha dit que jo valia la pena, de qui sap que estimar-me no és una pèrdua de temps. Ja tenim la porta oberta. Ara toca trobar l’unicorni del Sílvio. Si algu en sap alguna cosa, que em passi informació. Tambè apareixerà.