Inici Blogs Un antídot per quan apareix el meu íntim enemic

Un antídot per quan apareix el meu íntim enemic

114

Conscient de les coses que m’afecten i de reaccions íntimes que he de controlar, perquè em conec, ahir a la nit, quan preparava la roba que he portat avui vaig fer una tria especial, una declaració d’intencions. Tinc tantes debilitats i dependències com qualsevol altre, i se quines son. Puc passar de la eufòria a la depressió, el convenciment absolut a un mar de dubtes, em conec. Em costa agafar perspectiva, no controlo seny i serenitat. No soc de pedra, puc ser insofrible. Ho se. L’aprenentage és constant i no em puc permetre el luxe de baixar la guàrdia, que l’enemic el porto a dins es ben viu. I em sol passar que vaig d’un extrem passo a l’altre. I ahir , quan m’ho notava, vaig decidir que avui em vestiria amb la meva roba favorita que és; els més estripats dels meus pantalons texans, rehabilitats hàbilment per ma mare, el xandall Custo verd que tinc des l’any de la picor ( i se li nota ), una samarreta de màniga llarga de color verd i roba interior de color verd. Objectiu de tot plegat? Intentar recordar-me el millor de la meva identitat, els mètodes personals de salvaguarda, un dels meus Antídots per no caure.
Fa temps que vaig decidir fer l’exercici constant de recordar-me les pròpies debilitats sempre que noti que es fan presents. És una de les meves maneres de combatre-les. Com que escric, i és allò que millor faig malgrat l’empanada amb els accents, escrivint em reviso. Les febleses son part de mi. No m’agraden, però jo me les estimo, no les puc evitar ni les puc obviar, però han de saber que les vigilo, que ens coneixem.
No haver estat capaç de conviure amb elles m’ha fet mal en alguna ocasió, ha fet de mi la meva pitjor versió. I això no tornarà a passar. Cadascú S’inventa els seus mètodes per combatre-les. Un dels meus, la pell que poso sobre la meva pell. En tinc d’altres. El combat és permanent. Si les debilitats no ensenyessin les urpes, mal senyal, voldria dir que he deixat de sentir. I això no passarà. Sentir és viure…

En La Memoria De La Piel. Rosana

Por poder puede ser
que este amor sin medida
se nos quede a vivir en la piel para toda la vida

Y a la vez puede ser
que nos lleven los vientos
a mitad de un desierto
y termine muriendo de sed…

En la memoria de la piel, te extraño
donde no te pueda ver, te extraño
con el sol en la mirada
con las luces apagadas
cuando no te puedo ver amor

Te extraño tanto que…
Se me eriza el latido y no hay tierra ni olvido
que acabe con tanto querer
y a la vez puede ser que nos lleven los vientos
y que una bala del tiempo nos hiera y nos haga caer…

En la memoria de la piel, te extraño
donde no te pueda ver, te extraño
con el sol en la mirada, con las luces apagadas
cuando no te puedo ver amor
Te extraño

En la memoria de la piel, te extraño
del derecho y del revés
no sabes bien cuanto te extraño
en el corazón del alma donde todo se desarma
cuando no te puedo ver…

Te extraño

Y somos dueños de este sueño
de este amor innegociable
de caricias reincidentes y de besos imborrables
esta amor grabado a fuego
con el aire de un te quiero

Y te repito que si quieres las estrellas vuelco el cielo
y se podrá caer el mundo, se podrá romper entero
se podrá desdibujar y dibujar todo de cero
pero nunca se podrá borrar lo que te quiero
ni el diablo con sus celos
ni el mismo Dios del cielo
que hay detrás del aguacero…

Te extraño
Donde no te pueda ver, te extraño
con el sol en la mirada, con las luces apagadas
cuando no te puedo ver amor
Te extraño

En la memoria de la piel, te extraño
del derecho y del revés
no sabes bien cuánto te extraño
en el corazón del alma donde todo se desarma
cuando no te puedo ver…
Te extraño

En la memoria de la piel…