Inici Blogs Tendència reprobable a la hipèrbole i al dramatisme

Tendència reprobable a la hipèrbole i al dramatisme

35

Ho admeto, tinc tendència a la hipèrbole i al dramatisme. Massa temps sol en el meu mon particular i passa el que passa. I crec que jo no soc ni tan exagerat ni tan amant de la catàstrofe, al contrari. De vegades penso que hi ha un punt de drama que separa allò que escric aqui d’allò que sento i que, com bon àries que soc, no puc evitar sentir-me protagonista en excès. Per això crec que toca una dosi d’autocrítica per exagerat, que em poso en lo pitjor sempre que em deixen cinc minuts sol, que no tinc sang freda, que em crec el centre del mon i la causa de tot, i no és així, que no soc ni superheroi ni inutil, ni el més irresistible de tots els homes, ni Marti Feldman, que la cago tant com tothom i que com tothom seré adorable alguna vegada, i tal i qual. Son aquestes coses meves, que qui em coneix ha de suportar i potser també disfrutar, espero. Si alguna cosa em fa millor és l’amor rebut, tant, tan bonic, tan premi, tan tresor, que hauria de donar les gracies cada minut de la meva vida. Però rebre amor és addictiu, i m’agafa sovint el mono, jo que ja soc animal de mena, que quan estic hiperfeliç faig la meva versió pallassa del salt del tigre sobre el llit… Avui em critico perquè estic content, com quan parlo sense filtrar, jo que de professió tinc la de parlar i escriure filtrant-ho tot. Necessito una dosi de pensar menys, una dosi de comèdia, un cabàs d’alegria, un camió d’intranscendencia, descontrol, potser unes copes de cava, potser els gin tònics pendents, menys cafè i més tonteria, menys drama i més jugar a metges…
Pd. Ara si, lluna plena. Juguem?

Gertrudis i la Mari de Chambao. Tan lluny de tu (o tan a prop)