Inici Blogs Temps íntim…

Temps íntim…

40

De cop i volta la tarda es torna gris i jo abandono la falsa comoditat de l’aire condicionat per seure al padrícauses calent de l’entrada i veure desfilar els núvols. No tinc pressa. Com és costum els dilluns estic cansat i busco un temps de calma intransferible, el temps d’escriure. Tot va molt ràpid per a mi i no sempre tinc una estona d’intimitat com akesta. La necessito. No la vull per res en concret i em convè per a tot en general. Ens han fet ser d’una manera que no és natural, ens han acostumat a respondre a una pila d’estímuls que, en realitat, nomès ens aporten engoixa innecessària, han aconseguit que ens preocupem per moltes coses que ben mirat, no són importants. I segurament la meva professió, la de periodista, és en bona mesura, responsable de tant d’estres gratuït. Sembla com si fos un delicte estar una estona sense fer res productiu, o sense criticar algú, o sense fer proselitisme polític, o sense intentar ser encantador, o sense perfeccionar-nos en qualsevol sentit… No més de pensar-hi m’esgoto. I el pitjor de tot, eduquem molts dels nostres fills en aquesta mateixa bogeria. Insisteixo, tenim excessives informacions al nostre abast, i ens fan creure que totes són rellevants i determinants, vivim una vida fora de nosaltres, que no ens pertany, que encara que sigui una paradoxa, ens empobreix, ens aliena, ens despersonalitza. Avui em regalo temps per a mi, espero un missatge, que flueixi la vida com quan esperavem cartes d’amor de les de segell i matasegell, amb paper perfumat. I al món boig, que li donin una pastilla per descansar, que transcendent de veritat és el que ens fa sentir punxades al cor…

Mil ocells. Txarango.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa’m descobrir
estels sobre la pell.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.

Ara que el desig
flota pels arbres
dels teus cabells.

Un vell estiu de nou esclata.
Volaran estels a l’aire,
seguirem pel llarg viatge dels teus dits.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa’m descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

No és el pas del temps
qui ens porta a créixer,
són els seus cops.

I a cada cop
que ens aixequem del terra,
vencem la por.

Deixa’t anar d’allò que pesa,
pren el vent amb la incertesa,
sent la flama i deixa néixer el teu instint.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa’m descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.