Inici Blogs Si diuen barbaritats, si miren cap a una altra banda, són feixistes

Si diuen barbaritats, si miren cap a una altra banda, són feixistes

117

Si diuen barbaritats, com Salvini, o si miren cap una altra banda, com si la cosa no anés amb ells, no ho dubteu, són feixistes. Els mateixos que avui fa 83 anys que van assassinar Federico Garcia Lorca perquè als feixistes la intel·ligencia els ofèn. Jo recomano a tothom que faci una mica de memòria sobre qui no ha dit res mai, o no ha mogut un sol dit, amb els rescats de l’Open Arms, el d’ara i el de fa un any. Ja ho sé, la llista de silencis és inacabable. Compta com a silenci també qui parla per dir tonteries, per exemple, per oferir a l’Open Arms un port que no és de la seva competència. Curiosament, els demografia, han explicat per activa i per passiva que Europa envelleix a marxes forçades i que només la salvarà de la decadencia la immigració. Però això, és clar, és un argument menys demagògic i menys fastigós que el famó Primer els de casa, que van encunyar els feixistes de Plataforma per Catalunya i que després van fer seu, i dissimuladament, altres feixistes que anaven per la vida de demòcrata-cristians i es volien fer passar (com es pot tenir tanta barra) per companys de viatge d’Obama. No posaré noms, però vaja.
El problema és que els que emigren tenen la pell fosca, i ni un putu duro que els puguin fotre els nostres patricis de la doble moral. Sé de que parlo. Jo he estat emigrant, per necessitat econòmica. Si, emigrant a Logroño, Espanya, aquest país tan suposadament feixista (s’ha de ser indecent per dir segons quines coses) i soc qui soc perquè a Logroño, si, ens van acollir amb els Braços oberts (Open Arms en català).
Suposo que una gran majoria de gent pensarà que Salvini és un miserable. Ho és. El seu partit és la Lega, hereu directe de la Lega Nord, partit que abans de canviar de nom era un aferrissat defensor de la independencia del Nord d’Itàlia, per entendre’ns, la Italià rica, que no volia saber res de la Itàlia pobre. M’estalvio també d’explicar qui eren els seus “amics” catalans, que mútuament es visitaven i s’aplaudien. Busqueu hemeroteca. Tot està escrit.
I acabo, quan passen coses com aquesta de l’Open Arms no em puc treure del cap la cara de fàstic que feia un regidor/a del Vendrell un dilluns de febrer a primera hora quan anava camí del consistori i es va veure obligat/ada a esquivar els jubilats que a la plaça Vella i amb els acords del Canto a la Libertad de Labordeta reivindicaven unes pensions justes, no per a ells, pels seus fills i nets.

El extranjero. Bunbury i Ara Malikian

Una barca en el puerto me espera
No sé dónde me ha de llevar
No ando buscando grandeza
Sólo ésta tristeza deseo curar
Me marcho y no pienso en la vuelta
Tampoco me apena lo que dejo atrás
Sólo sé que lo que me queda
En un solo bolsillo lo puedo llevar
Me siento en casa américa
En antigua quisiera morir
Parecido me ocurre con áfrica
Asilah, essauira y el riff
Pero allá dónde voy
Me llaman el extranjero
Dónde quiera que estoy
El extranjero me siento
También, extraño en mi tierra
Aunque la quiera de verdad
Pero mi corazón me aconseja
Los nacionalismos, qué miedo me dan!
Ni patria, ni bandera
Ni raza, ni condición
Ni lí­mites, ni fronteras
Extranjero soy
Porque allá dónde voy
Me llaman el extranjero
Dónde quiera que estoy
El extranjero me siento
Porque allá dónde voy
Me llaman el extranjero
Dónde quiera que estoy
El extranjero me siento