Inici Blogs Roma i la Confederacio de Ciutats del Cor

Roma i la Confederacio de Ciutats del Cor

43

Si algú hagués encarregat fer-me un seguiment akesta tarda hauria arribat a la conclusió gens equivocada que no soc gaire normal. He sortit a mullar-me, expressament. Llastima que no serveixi això per fer créixer de nou el cabell perdut perquè ara tindria melena. He sortit a passar fred i he sortit a buscar el meu territori íntim, el de la pluja, el que cura les ferides i el que dona vida a l’esperança.
Aquest territori està fet de ciutats diverses. Una és la ciutat del cor, que és com la meva Roma Antica; una ciutat anàrquica i complicada, aixecada sobre altres ciutats que abans van ser edificades, les unes sobre les anteriors, en desordre. És la meva una ciutat plena de racons insòlits i sense criteri, bastida sobre les pedres de les cases derribades d’antigues ciutats soterrades pero mai del tot desaparegudes. Per aixo sempre dic que Roma és la meva ciutat.
El territori íntim està fet tambè de llibres i de cançons, que son les estaques que sustenten els cartells que indiquen per on ha de caminar la meva intuïció sentimental. Per això tinc tants llibres començats a la tauleta de de nit. Per això els vaig llegint sense criteri lògic, segons el cor em demana. Per això avui em torna a venir al cap el poema de Bernardo Atxaga, l’adaptació de Gabriel Sopeña, la interpretació del Loco.
El territori íntim tambè te llocs concrets. El de la foto. Trossos de món importants per a mi. Avui hi volia ser sota la pluja perquè sota la pluja tot es diferent.

Cap territori íntim és senzill, i tots son difícils d’explicar. Ho intento de paraula perquè és impossible fer un mapa. El meu te una orografia complicada, i necessita, com tots els territoris, dies de pluja com akest. Hi va haver un temps, ja llunyà, en el que vaig oblidar el meu territori intim, aleshores quasi devastat.
La princesa astronauta ( me la menjaria ) tenia un al·lot i vaig retrobar el camí. El territori te altres ciutats i son totes part del seu regne; la de l’amor, la de l’enyor, la de la complicitat, la de la companyia. Soc viatjant de la confederació de ciutats del meu territori. Porto una petita maleta. Hi vaig guardant trossets de felicitat…

Bernardo Atxaga: La vida que yo veo

La vida que yo veo
anhela los extremos confines,
el Desierto, la Selva, y nada más.

Veo que Setiembre,
el de los Rojos Helechales,
deplora su materia;
que hubiera preferido ser
sólo Nieve, Inmensidad y Lobos.

Veo que el Sol
sueña con la pura Luz,
y que la Noche
añora los tiempos primordiales,
cuando todo era noche.

Miro también a mi corazón,
y descubro que sus deseos
se resumen, desgraciadamente,
en dos palabras:
la palabra Siempre,
la palabra Nunca.

Bernardo Atxaga