Inici Blogs Resiliència, empatia, esperança i amor…

Resiliència, empatia, esperança i amor…

33

No tot està perdut. Encara ke sembli me vivim temps amorals i miserables, on s’exalta la diferencia i l’insult i el menysteniment fa via, on s’aplaudeixen les barbaritats pròpies i es ridiculitzen els mèrits aliens, jo defenso que no tot està perdut. No fa mal qui ens vol agredir o ens menys te, i si ens el fa, és perque som més sensibles del que mai confessariem. Està bé ser sensible i també no intentar dissimular-ho. A mi em sembla ridícul anar per la vida fent que som el que no som. I tampoc passa res per discutir, si despres som capaços de disculpar i som disculpats. Aixó ens fa millors. Pitjor és, per creure que no perdem el que considerem intocable, allò que defensem, no escoltar, no resoldre, no pactar i no parlar, donant per fet que estem en possessió de la veritat absoluta. És patètic voler tenir sempre la raó. I allò que val per conductes col·lectives, exemplificades desgraciadament per la immensa majoria dels politics de tota ideologia que ens representen, val també per les relacions humanes. Crec que davant aquesta realitat, tristament multiplicada per les xarxes socials, creix de forma paral·lela, en silenci, una altra cultura, la de la resiliència i la de l’empatia. Els vanitosos, els que es creuen en possessió de veritats absolutes, acaben sempre sentit-se agredits, culpables, agredits injustificadament. No arribem a ser qui som si no ens han trencat els esquemes, o el cor. Si no som capaços, o la vida ens hi porta de replantejar-nos-ho tot. També en àmbits publics, fins i tot politics, fins i tot socials. Ho he escrit moltes vegades. M’agrada la gent ressuscitada, reinventada, renascuda. Se’ls nota a la mirada. Els que encara no han topat amb les contradiccions que tots tenim, els que no dubten, els que jutgen tothom, els que adjudiquen adjectius qualificatius als altres sense saber qui son, a aquests, els espero quan la seva mirada digui que s’han trobat ells mateixos. Esperança i amor…Res no pot destruir-les…

Estopa. Me quedaré.

Nos toca vivir tiempos
en los que ya nacemos muy viejos,
nos queda el cruel consuelo
de no mirarnos nunca al espejo

Nos cuesta levantarnos
y en la misma cuesta caemos
porque nos cuesta tanto
mejor quedarse siempre en el suelo

Se nos cambia la mirada
cada vez que se nos rompe el alma
se nos quitan todas las ganas
siempre esperamos que llegue el mañana.

Me quedaré con muchas ganas de verte
vacío y sin aliento estaré
a punto de encontrarte
cuando se acabe el tiempo volveré
cuando no quede nadie
a ver si están los restos del que fui
pero ese nunca vuelve.

En mentiras creemos
nos limitamos a pensar que somos buenos
nunca nos preguntamos
solo hablamos, reímos y a veces lloramos

Cuando nos conocemos
empezamos a pensar lo que esta pasando
y miramos mas lejos
y miramos donde nunca habíamos mirado.

Se nos hace corto el tiempo
cada vez que el corazón se embala
se nos pasa la vida entera
buscando aquella eterna mirada.

Me quedaré con muchas ganas de verte
vacío y sin aliento estaré
a punto de encontrarte
cuando se acabe el tiempo volveré
cuando no quede nadie
a ver si están los restos del que fui
pero ese nunca vuelve.

Se nos cambia la mirada
cada vez que se nos rompe el alma
se nos quitan todas las ganas
siempre esperamos que llegue el mañana.

Me quedaré con muchas ganas de verte
vacío y sin aliento estaré
a punto de encontrarte
cuando se acabe el tiempo volveré
cuando no quede nadie
a ver si están los restos del que fui
pero ese nunca vuelve.
nunca vuelve, nunca vuelve.