Inici Blogs Res no està escrit…

Res no està escrit…

44

Res no està escrit. Ho escric jo, que sempre escric. Mai no hi ha una porta tancada impossible d’obrir. Mai un manament que no es deixi de complir, mai un dictat que perdi força per fondre’s com un glaçó en aigua calenta. Sempre hi ha un dia per a tot, un moment per fer contrari del que diu la lògica, un desig que se salta totes les barreres, una punxada al cor que encén la flama de la revolució. No seríem nosaltres sense l’atreviment, no ho seríem si fóssim capaços d’apagar tots els nostres incendis. Seriem uns altres si fóssim insensibles, si no anéssim a la batalla de l’amor encantats de caure presoners, si no ens fes mal l’ànima de desitjar i no tenir si no sabéssim que el cel existeix encara que sigui efímer, si no guardessin el secret dels amors sense sentit pràctic però que ens fan embogir, ens fan viure. Visc sense territoris de raó. Cada vegada és com si fos la primera i com si fos la ultima i no trobo paraules coherents per explicar el que no te sentit, potser una, nomes una, vida. Ara ja no se viure de cap altra manera. I se que ningú, quasi ningú, ho pot entendre. Estic a prova de bombes, però els dies difícils ho son molt, i els dies feliços no tenen explicació. Ho porto escrit al cor, marcat al cos. En aquesta puta vida no tenim més patrimoni que el de l’amor que rebem i el de l’amor que oferim. Que es morin d’enveja tots els envejosos, per fi he aconseguit ser el millor en alguna cosa, i mai no l’explicaré. Ho diuen els meus ulls mentre els meus llavis repeteixen sense descans gràcies per la vida, per tanta i tan bonica vida… Tot això no estava escrit enlloc, com no està escrit enlloc que serà de nosaltres demà. Jo sempre sento que el millor està per arribar…

La vida que yo veo. Loquillo. Lletra d’un meravellós poema de Bernardo Atxaga.

La vida que yo veo
anhela los extremos confines,
el Desierto, la Selva, y nada más.
Veo que Setiembre,
el de los Rojos Helechales,
deplora su materia;
que hubiera preferido ser
sólo Nieve, Inmensidad y Lobos
Veo que el Sol
sueña con la pura luz

y que la Noche
añora los tiempos primordiales,
cuando todo era noche.
Miro también a mi corazón,
y descubro que sus deseos
se resumen, desgraciadamente,
en dos palabras:
la palabra Siempre,
la palabra Nunca.