Inici Blogs Reivindico l’esperança i la dignitat

Reivindico l’esperança i la dignitat

53

El verd és el meu color, el color de l’esperança. He fet centenars de fotos verdes, portes, finestres, parets, camps, arbres… I és el meu color perquè l’esperança és el meu motor personal, fer sempre el que pugui per tal que demà sigui un dia feliç, però no només per a mi, per a qui estimo i per a tothom. No posar les coses difícils, aportar un granet de sorra o tots els que pugui per ajudar a qui estimo a estar millor i no complicar la vida de ningú ni crear problemes innecessaris és el intento.Estic cansat, físicament. Ha estat un dia dur, però em sento satisfet, crec que he estat a l’alçada de les circumstàncies que la jornada exigia. I avui, en akest estat, havent viscut algunes situacions professionals interessants, el cos em demana reivindicar.

I reivindico l’esperança, la d’aquells que víctimes de la puta misèria van haver de deixar el seu poble o el seu país buscant una vida digna, per als seus fills en primer lloc i per a ells mateixos després. Reivindico el dret a la vida i a la dignitat dels que escapen de les guerres o del terror, que son expulsats, que salven el coll, que arrisquen el poc que tenen a mars, fronteres i muntanyes, que salten tanques i construeixen túnels. Reivindico els morts en la fugida injusta i els supervivents que malviuen també a destí, si hi poden arribar. Reivindico els que son perseguits per les seves religions, pel color de la seva pell, per l’accent estranger que s’els nota quan son a terra d’emigracio. Reivindico els mal mirats pels que es creuen superiors, els que sempre son posats com exemple de delinqüents i la majoria no ho son, els tantes i tantes vegades identificats per la Policia, els que per no tenir papers son eterns expulsats. Reivindico les dones emigrants que tiren endevant els seus fills contra la realitat de llocs on no son benvingudes, on són mirades per sobre de les espatlles, i on han de lluitar contra el doble estigma de ser dona i sempre considerada estrangera només per vestir diferent de la majoria. Reivindico els nens de famílies humils, vinguin d’on vinguin, que mai tindran les mateixes oportunitats dels que procedeixen de famílies benestants, que no es podran pagar les universitats, ni els màsters i estan condemnats, en la majoria dels casos, a ser carn de canó.
Em bull la sang quan, com avui, comprovo que els fills de la gran puta vestits amb americana i corbata que s’han passat mitja vida robant-nos a tots els diners publics passen pels jutjats com qui va a fer una cervesa perquè saben que en sortiran igual de polits que quan hi van entrar. I encara em bull més la sang amb els que ni tan sols passen pels tribunals i son igual de fills de puta, o herois nacionals, per a més inri. Lladres, cabrons de merda, demagogs, estafadors, però tan perfumats. No podrem mai evitar la seva existència, i nomes nosaltres, que no ells, podem ajudar als injustament castigats a la misèria i a l’estigma. Ni una paraula més de pàtries ni de banderes, ni un discurs més de ideologies ni de parlaments bonics i retorics, prou de demagogies interessades de personatges sense escrúpols. Aquesta serà una societat malalta mentre la majoria no tinguem el valor de dir prou a la hipocresia i de treballar per a la dignitat, per a l’esperança…

Ya Rayah. Rachid Taha. Taha és un músic algerià que viu i treballa a França. La cançó és un himne pels emigrants magrebins, com la nostra cançó de l’emigrant. Nosaltres, els catalans, tan barreja de mil pobles com tots els de les dues ribes de la Mediterrània, també hem hagut de marxar de casa fugint de les bombes o empaitats per la fam. Els sirians, els marroquins, els bolivians… Son nosaltres, agradi o no agradi.