Inici Blogs Plou…irresistible…

Plou…irresistible…

27

Ha plogut. Ha plogut poc. Ha plogut fang. La humitat es insuportable. Tin en meu cinquecento com si hagués fet una etapa del Dakar. Akest dimarts esta físicament al límit. He dormit poc tenia calor i altres coses. M’he llevat molt d’hora. No he parat. La meva feina de servei public informatiu m’ha obligat a ser políticament correcte, es el meu deure professional. Fa dies que tinc moltes ganes de deixar escrites algunes coses sobre el respecte que mereixen i jo tenen algunes persones publiques, admirades per mi, que tenen una manera de pensar propia. Però m’aguanto. No podre aguantar gaire més. No suporto els que pretenen imposar un pensament únic. Jo no he estat educat així. Malfio de qui mai discrepa, de qui honté tot clar i de qui pretén que els altres pensin igual, o pitjor, de qui menysprea, insulta o calúmnia a qui pensa diferent. I estem en inevitable cami de baixada cap a la idiotització general. Però d’això ja escriure, que he de saber triar les paraules, això demana temps i la mínima sofisticació literària per aconseguír que els aludits, justament ells, no entenguin res de res.
Però avui ha plogut. Ha tornat a ser un dia sense control, com les naus espacials extraviades a les òrbites de planetes desconeguts, sense consciencia ni previsió, funcionant només amb la brúixola del cor. Erràtic i feliç, aprofitant, com els pins que creixen a les roques, qualsevol escletxa de vida. No m’agrada l’estiu, i menys l’agost. Soc de primaveres, tardors i hiverns. M’agrada que es faci fosc aviat, passar fred i que plogui Llevant, com diria el Serrat. Sobreviure l’agost sempre és un repte. Però per fortuna de la meva anima, dimarts com akest, sense guió, arrossegat pel miracle de tots els miracles, tan inexplicable, tan de veritat, em fan estar en disposició de canviar allò que penso de l’agost. I res no em faria tan feliç com reconèixer que malgrat jo hi havia coses que tenia clares, estava equivocat. Avui ha plogut, ha plogut poc, ha plogut fang. I la cançó, tan bonica, parla del sol…

Loquillo. Sol.

No creo en grandes ideas
ni creo en documentos de interés humano,
tu padre pasa, saluda a la cámara
baila con tu madre,tienen veinte años.

Y yo sólo observo el Sol,
cómo entra el Sol,
sólo observo el Sol,
cómo entra el Sol
en los lugares qué habitan
los hombres y se refracta su luz.

Sólo observo el Sol,
sólo observo el Sol.

Vivo pegado a la Tierra,
la gravedad me impide caer al espácio
y merodean objetos qué aprecio,
mi vista y mi cariño
los desgastan a diario.

Y yo sólo observo el Sol,
cómo entra el Sol,
sólo observo el Sol,
cómo entra el Sol,
en los lugares qué habitan
los hombres y se refracta su luz.

Sólo observo el Sol,
sólo observo el Sol.
Sólo observo el Sol,
sólo observo el Sol.