Inici Blogs Pitjor era quan encara no sabia que no hi ha impossibles

Pitjor era quan encara no sabia que no hi ha impossibles

54

Començo a escriure a mitja tarda en una oblidada pista de petanca al costat de la via, veient passar els trens i mentre arriben aquells que aquí, a prop de la platja, passaran els dies de festa que ens esperen. Els mes valents, i algún inconscient, ja s’han capbussat a les aigües encara tan fredes de la Mediterranea. Es nota que hi ha ganes de sol, ganes vida. Admeto que li tinc una mica de recança a aquests quatre dies de festa. El treball m’ajuda a no pensar en les coses que m’afecten per mal. Però a l’altra costat de la balança i ha la Il.lusio de sempre des de que vaig descobrir que no hi ha impossibles, la de pensar que la vida em pot portar sorpreses, inesperades per definició. Arribo a aquest parèntesi content, molt més segur del que m’imaginava que estaria. Avui m’he tornat a vestir de verd perquè l’ocasió s’ho valia. No comuniquem només amb la paraula, ni amb el gest, ni amb la mirada. Jo comunico amb la roba que trio cada dia. I quan et miren als ulls i salta un somriure automàtic és com quan a les màquines escurabutxaques comença a sonar una música estrident perquè han sortit tres taronges a la pantalla. I avui ha estat tambè un dia de reconeixement professional. Als que ens dediquem a escriure o parlar en públic, pel públic, ens arriben ràpidament les critiques, i rarament algun elogi. No és per anar a treballar que em vesteixo de verd. I he deixar dit que quan menys ho esperava, he tingut sort. El verd és el meu color de la ilu i de la fortuna.
I avui aniré a dormir sabent que hi ha qui es preocupa per aquest idiota, qui pensa en ell, qui llegeix això, qui somriu, qui somia. i dema? Qui sap dema… Un dia serà com una illa emmig de l’oceà i algú determinarà que en aquell territori sense temps i sense espai, sense condionants, sense pressa, sense història, els somnis seran realitat. Perquè no demà, dema passat, diumenge o dilluns? El futur no està escrit, ni tan sols per als que com jo, a vegades, ens deixem vèncer pel pessimisme. Pitjor era quan encara no sabia que tot és possible…
Pd. Aquesta és nit màgica le lluna plena. Balcons oberts, mirades que somien. Influxe inexplicable.
Cançons d’amor per vestir-se i desvestir-se de verd. No Puedo vivir sin ti. Coque Malla.