Inici Blogs On guardo les Polseres desfetes de tant fer-les servir…

On guardo les Polseres desfetes de tant fer-les servir…

35

Avui ha estat un altre dia especial. He tornat a casa dels pares a muntar l’Scalextric del Gerard, el meu nebot. La noticia és que ho he pogut fer sol, a sobre de la taula gegant que feia servir ma mare quan es dedicava professionalment a fer patrons. Era la millor i no segueix sent perquè no vol. Però també he tornat a la meva habitació, on vaig dormir i viure de dels 17 fins els 30 anys, on vaig decidir que guardaria la imatge de la verge que la meva àvia em va llegar. La peça és, per tant, una mica temple de coses que m’identiquen. A la imatge de la verge li demano que faci realitat els meus somnis. Les coses, els objectes de l’habitació, són part de mi i em recorden part dels temps viscut, intensament, en aquell període. Hi ha alguns dels meus amulets. La radio que usava el meu avi per anar a la vinya; la capsa amb una reproducció d’un escarabeu de Can Canyís, dins de la qual guardo les Polseres que de tant portar-les s’han acabat desfent; el llibre de Gianni Rodari, Contes per telefon, que és un dels més bonics regals que mai m’han fet i la capsa on guardo les fotos de temps feliços que sempre viuran en mi. A sota, un Garfield gegant, i el meu os de peluix. La vida viscuda construeix la meva ànima. La que ha quedat atrapada en aquesta habitació, detinguda en el temps, la d’abans i la després i també la que vindrà. L’habitació és el meu santuari. En ella vaig plorar de pena i d’alegria. Són quatre parets plenes d’amor i dolor. I despres van venir temps per oblidar que ja són historia, de vanitat i autosuficiència. Per això, quan hi torno, tinc la sensació de ser de nou com era. No ho soc, exactament, però em reconec en el Llorenç d’aquells temps, en que, com ara, visc del ke sento i no del ke penso, del que diu el cor i no el cap, en la muntanya russa dels sentiments, sense callar-ne ni un de sol i disposat a viure per complicat que sigui tot…

Desordenada habitacion. Antonio Vega i Enriqueix Urquijo

Despierta ya, mira qué luz
nada envidia el Norte al Sur
recuérdame que lo de ayer
no se olvida sin querer
éramos uno y uno y luego dos
más cerca cada vez de un sueño
sin adios
Desordenada habitación
son: tu calor, hacerte el amor
mis miedos y pasión
tanto soñar, con esa flor
mezcla de sol y temporal
el doble filo de un amor real
actores sin guión, un mundo
teatral
función sin hora de empezar
deja el frío y entra en calor
y lo oscuro deje paso al color
no me canso nunca de hablar
porque vivo en el silencio más
total
diez años antes era igual
éramos uno y uno y luego dos
más cerca cada vez del sueño sin adios
desordenada habitación
hay algo más recuérdame
que hay que ordenar la habitación.