Inici Blogs No quedar-se en els tópics, equilibri o desequilibri, tant se val…

No quedar-se en els tópics, equilibri o desequilibri, tant se val…

123

Què important és, per a tothom, o per a molta gent, la majoria, el sexe. I què poc que en parlem. I quan ho fem, sovint, quin poc valor li donem, com ens quedem en els tòpics, em sembla curiós. Sovint és així perquè tenim una malaltissa tendència social a frivolitzar i son uns quants i unes quantes als que els agrada, amb això com en tantes altres coses, comparar-se i sentir-se diferents, o superiors, o més guays que els seus interlocutors o interlocutores, qüestions de pose social. Ja m’agradaria veure on és el valent que admet un gatillazo, o la heroïna que reconeix pocs orgasmes. Això és quasi impensable. Home, aquestes coses del sexe no es fan per anar-les explicant, és obvi, formen part de la intimitat de cadascú, però entre callar i mentir hi ha una diferencia. El sexe no és, per a mi, un divertiment. No és com anar al bingo i guanyar una línia o un cartró, o simplement passar una bona estona. I segur que tampoc ho és per a la gran majoria de la gent, encara que no ho reconeguem. No es tracta de fer virgueries, ni de batre rècords de cap tipus. Parlo per mi, que soc com tothom. El sexe és l’expressió màxima de l’amor, entrego el meu cos quan he entregat el meu cor i el cos es comporta com es comporta el cor. Des de sempre he cregut que la sexualitat femenina és molt més intensa que la masculina, que el terratrèmol interior de les dones en l’entrega en cos i ànima és infinitament més satisfactòri que el dels homes i que nosaltres hem de ser conscients de la magnitud del plaer femeni, i instruments d’akest plaer, espectadors privilegiats. No se m’acut res més hipnòtic ni més al.lucinant que un orgasme femení. I quan hi penso la imatge no te res de pornogràfica, al contrari, penso en mans que s’agafen d’un llençol amb la força que un muntanyer s’agafaria de la branca d’un arbre abans de caure al buit. Penso en aquells instants de dormir, cinc minuts, desprès del Big Band. Penso en la bogeria que ens fa oblidar els límits d’un llit, en la tendressa d’una abraçada infinita amarada de suor o en el caos de la roba llençada al vol per l’habitació. Res a veure amb postures, tamanys i altres tonteries. I això no vol dir que no tingui el meu punt de frivolitat, que no em pari a mirar allò que es fa mirar, però si puc, ho dic. És un costum que tinc de ben petit, igual que tinc el costum de donar les gràcies, o de saludar amb un somriure. Al cap i a la fi, si el sexe, com jo l’entenc, és alguna cosa, aquesta cosa és la comunicació total entre dues persones que s’estimen. I fan l’amor de la mateixa manera que s’estimen quan no hi ha sexe. Per això no sempre funciona si no hi ha similar equilibri o similar desequilibri, tant se val. Però quan funciona…

Luís Eduardo Aute. Deseo.

Deseo es el uno,
deseo es la idea,

deseo es el surco

que deja una estrella.

Deseo es espejo,

deseo es enigma,

deseo es el verbo

que engendra la vida.

Deseo es la pregunta

que no

tiene respuesta;

deseo, deseo,

deseo es…

deseo es…

ese amor que no quiere ser un

sentimiento

si no es para observarse en el

conocimiento,

deseo es…

deseo es…

Deseo es eterno,

deseo es principio,

deseo es encuentro

con el infinito.

Deseo es el fuego,

deseo es el rayo,

deseo es el beso

de signos contrarios

Deseo es la pregunta…