Inici Blogs ‘No et parteixo la cara perquè no ets prou home’

‘No et parteixo la cara perquè no ets prou home’

99

Avui recordava les dues vegades a la meva vida, en dies diferents, protagonistes diferents i un mateix escenari, que vaig estar a punt de rebre un parell (o més) d’hosties. Va ser al desaparegut bar de l’Aliança de Cubelles, que és el bar on més hores he passat a la meva vida. Per cert que quan el van tancar va quedar seriosament tancada la meva socialització local. Segur que més d’un dels que llegiu això el recordareu. Si em fa ilu que reobrin l’Aliança és pel bar, encara que temo que no serà així. I a més, ja és impossible que darrera de la Barra hi hagi el Luís… Que hi farem, la puta vida. Assegut a la Terrassa, segurament amb un JB, i segurament molt ben acompanyat, van aparèixer, un dia un i l’altre dia l’altre, fets sengles fieres, dos paios que no citaré (per no tenir problemes) que estaven disposats a pegar-me. Tenien en comú que formaven part de l’aristocràcia local i que sempre feien el que els donava la gana, amb impunitat. Totes dues vegades la cosa va acabar d’igual manera, curiós, s’en van anar a crits dient que no em pegaven perquè jo no era prou home. A mi allò de no ser prou home per ser hostiat em va semblar, i em sembla, meravellós. Primer perquè les hosties no me les treia ningú i segon perquè soc incapaç de barallar-me. Als dos candidats a agressor, per desinterès, els he perdut la pista, i jo, com que encara no he rebut una hòstia física ben donada,segur que a dia d’avui encara no soc prou home. Però he après algunes coses. Les hosties de veritat no son les de mà oberta o les puny tancat (no se perquè ho dic, que no n’he rebut) son les de cor obert. I d’akestes n’he rebut unes quantes. Son les hosties del cor, les de qui t’estima de veritat i no calla res, les que no et deixen dormir, les que et fan que et preguntis si fas be o fas mal, les que et fan sentir culpable, les de l’enyor, les de les cicatrius invisibles, les que quan es tornen somriures i petons i carícies et fan ser l’home més feliç del món, que et venen ganes de menjar-te Panteras Rosas a quilos i fer l’idiota per fer-la riure … He hagut de buscar una Terrassa, que no és la de l’Aliança de Cubelles, per escriure avui. No, encara no soc prou home per barallar-me (ai, si aquells dos pobres desgraciats sabessin… No em caurien dues hosties, m’en caurien mil, perquè la envidia es muy mala) estoy en ello, però li poso menys interès que a les arrels quadrades i als logaritmes. Avui estic feliç, feliç amb les coses que no soc prou home per fer, feliç per les que la vida em regala, feliç com una estrella de mar…