Inici Blogs Ni tan sols els mitjons…

Ni tan sols els mitjons…

36

Res no hi ha que sigui tan suggerent com allò que queda escrit. Llegim coses que altres escriuen i li posem a allò imatges propies, o idealitzades per nosaltres. Per això és que la literatura és la mare de totes les arts, sense ella, sense que ens ho donin tot fet, res no seria el mateix. Literatura és la música, el cinema, el teatre, la tele, la radio i sovint fins i tot la pintura. Pensem, somiem, imaginem, vivim i escrivim, o ens reconeixem en els escrits dels que en saben. A mi m’ ha passat, i segur que no soc l’ unic, que he patit un atac d’erotisme (això és un eufemisme com una catedral) llegint un passatge d’ un relat o l’estrofa d’ un poema.
Jo he intentat unes quantes vegades explicar per escrit les coses de l’amor, del sexe i del desig i és complicat fer-ho sense vulnerar alguns codis de publica conducta, amb el bon gust que mereix el millor de les nostres vides, insinuant en plena ereccio, per entendren’s, raonant amb la poca sang que queda al cap allò que diu la que es concentra en un altre lloc de l’anatomia. Complicat, però no impossible, perquè escriuyre ens permet ser subtils, donar-li voltes a les coses, crear metafores i dir-ho tot i que sembli una altra cosa. I creo algunes maneres de parlar d’això, personals, que han de ser explicades, que són enteses per qui llegeix amb atenció. Perquè el sexe de veritat, el que mai no s’oblida, que habita per sempre dins la memoriade la nostra pell, es per sobre de tot, un estat de l’ànima, el millor estat de l’ànima possible. Per exemple, si jo escric; ni tan sols els mitjons…

I plou, ja ho saps, soc material sensible…

Mojandolo todo. Luís Eduardo Aute.

Tendida,
con los muslos como alas abiertas,
dispuestas al vuelo.. me incitas,
me invitas a viajar por lácteas vías
y negros agujeros levemente desvelados
por tú mano que juega
por pudores y sudores enjugando
entre pétalos de carne, el estigma
de tu flor más desnuda,
Mojándolo todo…
Volando por universos de licor.
Húmedas llamas
los labios que con tus dedos
delicadamente delatas, dilatas para mí,
mostrándome, obscena la cueva del milagro
por donde mana el líquido rayo de la vida,
incandescente fuente, lechosa lava,
salpicaduras de agua profunda que inunda
Mojándolo todo…
volando por universos de licor.
Mi boca
besando tus labios incendiados
se dispone a beber en tu cáliz de polen y licor
y, entre zumos y zumbidos de olas y alas,
libidinosamente libar el néctar
de la flor de tus mareas…
lamiendo la miel salada que te fluye
y quema mi lengua que vibra,
lasciva, entre savia y saliva
mojándolo todo…
volando por universos de licor
Mis alas
de cera batiendo combatiendo tu fuego
en oleadas de ardientes espumas y plumas
e Ícaro volando tan alto, tan alto…
que a punto de entrar en el jardín del Edén,
fundido su vuelo por tu derramado sol,
cae, como el ángel exterminado,
al mar de los naufragios,
mojándolo todo…
volando por universos de licor.