Inici Blogs Necessito pluja i mil arcs de Sant Martí, però no els mereixo

Necessito pluja i mil arcs de Sant Martí, però no els mereixo

39

El dia que va reaparèixer a la meva vida jo no sabia que havia de tornar a ser tan feliç. La felicitat no formava part del meu vocabulari. El dia que em va dir que estaria be que ens convertissim en ‘follamigos’ jo hauria d’haver dit el que pensava. I no ho vaig fer. L’estimava tant, i l’estimo tant, que vaig pensar que qualsevol cosa menys perdre-la del tot. Feia mesos que patia, els silencis cada vegada més llargs, la negació del que era evident i que jo no volia veure. Al final, i per no espatllar-ho, m’ho vaig menjar solet. El meu no era ni és un amor de mentira, és de tota la vida i per tota la vida. Qui sap quin dia serà el que ella senti que necessita de mi. Potser mai, potser demà. I sol i mort vaig inventar-me un mètode de supervivència. Amb el cor trencat. Ho portava escrit a la mirada. Buscant en cada racó un motiu per no enviar-me a mi mateix a la merda. Perquè jo, que ho havia donat tot, em sentia culpable, i pensava en què m’havia equivocat, i sabia que podia passar el que va passar. Ella m’ho havia avisat. Jo no m’havia equivocat. Fa temps que ho se. Jo només estimava amb totes les meves forces. I d’això no m’en puc penedir. La soledat va ser la prova de foc. Combatre l’enyor, creure en mi, demanar ajut a qui em mirava als ulls. I em vaig trobar a mi mateix amb la sensació de viure d’una altra manera, de no saber mai que seria de mi l’endemà, amb l’esperança sense límits de saber que un cor trencat es cura i que millor sentir el dolor de les ferides que no sentir res.
I el dia que menys ho esperava, per on menys ho esperava, alguna cosa va fer click, un click màgic. La vida es va posar guapa i tot es va tornar diferent; uns ulls que miraven els meus sense precaució, un somriure de veritat, atracció en tots els sentits de la paraula, ganes l’un de l’altre, res a amagar, el miracle de l’amor, amor a totes, amor dificil, amor total, amor amb proves, amor amb tot dit a la cara encara que dolgui, amor amb conseqüencies, amor , akest, sense ni un silenci. Ho he escrit mil vegades, amor mirall, el que posa de manifest totes les meves putes contradiccions, les contradiccions del que faig i del que escric , dels meus actes i dels meus sentiments, de la puta covardia. Ella és l’altra cara de la meva moneda. I avui tot seria encara pitjor si no fos perquè en l’únic moment del dia que ha valgut la pena, just desprès, al carrer, un músic ambulant, guitarra elèctrica i ampli, s’ha posat a tocar, amb dos collons, com si em llegís el sentiment, Alegria de Vivir, de Ray Heredia. Em detesto. Necessito pluja i mil arcs de Sant Martí, i no ho mereixo.

Pd. I una hora despres de deixar això escrit, pero no publicat, quatre gotes i el primer arc de Sant Martí de l’any. Potser no està tot perdut…