Inici Blogs Morir per propaganda i que et converteixin en un simple instrument

Morir per propaganda i que et converteixin en un simple instrument

83

Han mort per convertir-se en propaganda. Perquè ens fem un fart de veure vídeos de la seva mort a les teles i a les xarxes socials. Quina merda, que et matin nomes per aixo, que no importi ni el teu nom, ni la teva identitat, ni res que tingui a veure amb tu. El mon s’ha banalitzar fins akest extrem humiliant per als morts i per als que els van coneixer i els van estimar. Als criminals no els importa gens res de tot aixo, únicament fer vídeos o que altres els facin que demostrin com de fills de la gran puta poden arribar a ser. Et maten i només ets una xifra. El maten a Barcelona o a qualsevol banda. Per desgràcia, 14 morts a les rambles compten més que un miler a Alepo, Síria. Perquè els d’aki donen per a més vídeos. El terrorisme que patim no es una cosa particular amb nosaltres, com que és nomes propaganda, vídeos i xifres, qualsevol val per morir. Tampoc val la pena buscar raons a allò que no en te. De vegades penso que la única cosa que busquen els criminals és el seu minut de glòria, el seu video, encara que els costi la vida. No els importa la de ningú, tampoc la seva. Puta propaganda.
I només faltem nosaltres, alguns de nosaltres, víctimes en potencia de qualsevol atemptat, aprofitant la tragèdia per a les nostres petites pero imperdonables misèries. Buscant culpables entre els que pensen diferent, deixant sortir a passejar els fantasmes de les nostres ridícules fòbies religioses i polítiques. Sisplau, ara no. Els morts, encara que siguin per qui els ha matat un simple instrument, mereixen respecte. Els que els estimen, molts, no podran superar mai el trauma. Avui encara no estic en condicions d’ànim. No m’agrada fer segons quines coses a cor calent, però aviat fare una neteja de seguidors. I avui, justament avui, escric amb orgull mediterrani que del meu collaret penjen una medalleta de Sant Llorenç i una mà de Fàtima. Em falta una creu de David. Respectem els morts, ja que ni els criminals fills de puta ni els miserables generadors d’odi ho fan. Els utilitzen. No caiguem en cap trampa sisplau, en cap demagogia. Ara no. Els morts podríem ser nosaltres.

La cançó més trista del món. Romance de Curro el Palmo. Serrat, interpretada per Antonio Vega,

La vida y la muerte
bordada en la boca
tenía Merceditas
la del guardarropa.
La del guardarropa
del tablao de “El Lacio”,
un gitano falso,
ex-bufón de palacio.
Alcahuete noble,
que -al oir los tiros-,
recogió sus capas
y se pegó el piro (1).
Se acabó el jaleo,
y el racionamiento
le llenó el bolsillo,
y montó este invento,
en donde “El Palmo”
lloró cantando…

Ay, mi amor,
sin tí no entiendo el despertar.
Ay, mi amor,
sin tí mi cama es ancha.
Ay, mi amor
que me desvela la verdad…
Entre tú y yo, la soledad
y un manojillo de escarcha.

Mil veces le pide
– y mil veces que “nones” –
de compartir sueños
cama y macarrones.
Le dice, burlona:
” Carita gitana,
¿Cómo hacer buen vino
de una cepa enana?”

Y Curro se muerde
los labios y calla,
pues no hizo la mili
por no dar la talla.
Y quien calla, otorga,
como dice el dicho…
Y Curro se muere
por ese mal bicho.
Ay! Quien fuese abrigo,
para andar contigo.

Ay, mi amor,
sin tí no entiendo el despertar… (etc)

Buscando el olvido
se dio a la bebida,
al mus, las quinielas…
Y en horas perdidas
se leyó enterito
a Don Marcial Lafuente (2)
por no ir tras su paso
como un penitente.

Y una noche, mientras
palmeaba “farrucas”,
se escapó Mercedes
con un “cura-pupas” (3)
de clínica propia
y Rolls de contrabando.
Y, entre palma y palma,
Curro fue palmando (4)
entre cantares
por soleares.

Ay, mi amor,
sin tí no entiendo el despertar… (etc)

Quizás fue la pena
o la falta de hierro.
El caso es que un día
nos tocó ir de entierro.
Pésames y flores,
y dos lagrimitas
que soltó la Patro
al cerrar la cajita…

A mano derecha,
según se va al cielo,
veréis un tablao
que montó Frascuelo,
donde,por las noches,
pa las buenas almas,
el Currito “El Palmo”
sigue dando palmas.
Canta sus males
por “celestiales”:

Ay, amor,
sin tí no entiendo el despertar…