Inici Blogs Mai mès indiferent

Mai mès indiferent

57

Segur que alguna vegada us heu preguntat què és el que queda de l’adolescent que vam ser. Encara que costi de creure, per moltes voltes que doni la vida, aquell adolescent sempre ens acompanya, és part de la nostra identitat, som nosaltres. Els anys i les experiències viscudes ens han d’haver donat (se suposa) eines per fer front a la realitat, per controlar els anhels a vegades quimèrics de quan encara erem més que joves, habilitats socials, capacitat d’autocontrol, de dissimular allò que pensem, d’evitar eufòries i decepcions… Pero, a banda de tot plegat, som o no som els mateixos o les mateixes? Jo crec que en essència ho som. I que voleu que es digui, no només no em sembla malament, en sembla fantàstic. Perque a força de fer-nos adults i raonables, a força de guanyar responsabilitats ineludibles, correm el perill de domesticar o de fer hivernar les emocions, i, sense emocions, la vida és un avorriment. O, per ser més explícit, deixo escrit que sense emocions la vida és una merda. El que ja no és tan senzill és conviure amb les emocions i fer-ho a cor obert, aquest és el meu cas. Ara que em reconec a mi mateix perque he redescobert les meves emocions la meva vida s’ha convertit, de nou, en una muntanya russa, amb dies de tot i amb de tot cada dia. Pero no ho canvio per res. És més, tinc la sensació d’haver perdut el temps durant massa anys. I no tinc cap altre anhel que estimar i ser estimat, perque quan ens quedem sols, quan estem amb nosaltres mateixos, totes i tots, tantes i tantes hores al dia i tots els dies, ens queda allò que és nostre. I nostres son les coses i les propietats, pero aquestes se les poden endur els lladres, els incendis, les inundacions o el ministeri d’Hisenda. Però les emocions i els sentiments, els records i els anhels són l’únic patrimoni de veritat personal i intransferible que tenim. I ja el teníem des de l’adolescència. Puc estar content o trist, eufòric o deprimit. Mai més indiferent.

I com que ja sabeu que tota historia, tot sentiment i tota idea tenen la seva cançó, aqui us deixo el Corazón de tiza de Radio Futura. Luís Auseron i Javier Sierra ja son morts. Només ens queda el gran Santi Auseron. Fa molts anys que van escriure aquesta preciosa cançó. A mi em serveix igual avui. L’adolescent que portem a dins l’hem de cuidar, és el millor de nosaltres… Me parece que aquel dia tu empezaste a ser mayor…