Inici Blogs L’horitzò te una línia, el Solstici d’estiu

L’horitzò te una línia, el Solstici d’estiu

56

El principi d’una nova vida ja està aquí. No se de quina manera giraran planetes, cometes, Basura espacial, astres i galàxies. Ignoro quin és el traçat de la ruta a seguir, però estic en marxa. Se que arribarà amb el Solstici d’estiu, i és a caixa o faixa. Necesito, fins aleshores, una lluna plena i la pluja sense final d’un temporal de Llevant. No m’he tornat boig. Mai ho he tingut tan clar.
Avui les peces del meu íntim trencaclosques han començat a encaixar de manera magica. Tot te un sentit transcendent. He superat totes les proves del camí. He curat totes les ferides, he fet les paus amb el passat, he canviat la meva vida, estimo sense límits per dificil que sigui tot, compleixo com no havia fet mai amb els meus compromisos més íntims, he ressuscitat, no soc com era i se qui vull ser
I ara toca pensar poc i sentir molt, que els corrents de la vida m’empenyin al meu destí, que el cor alliberi allò que porta a dins i que dicti sentencia. Avui deia el meu horoscop això; L’amore vive di solo amore, non dovete usarlo per dominare, avrete tutto senza chiedere ( l’amor viu nomes d’amor, no l’has d’usar per dominar, ho tindràs tot sense demanar-ho ). Avui, com diu la cançó (que ha aparegut com per que seguixo la direcció de la meva ibtuicio)”benvinguda al lloc precís on faig volar coloms’. Avui he entrat al mar i tampoc estava previst. Avui no conec la ruta, conec el destí. De poc hauran servit tantes llàgrimes i tanta felicitat si no fos capaç de capgirar-ho tot. No depèn nomes de mi. Vindrà el que hagi de venir. Li he posat, li poso i li posarè tot el que soc…

Tornarem a casa. Blaumut.

Benvinguda al lloc precís on faig volar els coloms,
al segon exacte que el cafè mata la son.
Quan el far s’allunyi del port,
tinc un pla perfecte.

Tornarem a casa,
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I gastarem sabates,
farem un nus amb els teus/meus cordons,
perduts en una platja
ens banyarem fins que es mori el sol,
fins que els dits se’ns arruguin molt, molt, molt…

Benvinguda al món secret dels dies qualssevol,
del minut de glòria, de les mans buscant tresors.
I recordo encara aquell lloc
on pensàvem massa.

Tornarem a casa,
pel camí que no ens durà enlloc,
sense més paisatge
que la llum que desfila de fons.
I tinc un pla perfecte,
a dos mil peus damunt dels avions,
en rigorós directe
ballarem fins que es faci fosc,
fins que el cos ens digui prou, prou, prou…

El so de la brisa que desaccelera,
del vol d’un paper que es va gronxant i cau al foc,
tu i jo, al camí amagat d’una drecera,
al lloc que sempre miraves des del teu balcó.