Inici Blogs Les querelles de l’audàcia i la prudència…

Les querelles de l’audàcia i la prudència…

28

El sentit comú em reclama prudència. Hauria de ser prudent, no estaria gens malament. Hauria de controlar la béstia, segur que em farà bé. Agraïria cuidar el que dic i el que faig, soc un adult. Una dosi de seny, en teoria, em concediria pau. Ho se, merda si ho se. I procuro, i tant que procuro. La sensatesa ês una virtut per tants valorada i reconeguda. Penso, sento, i miro de posar brides a tot per no acabar d’espatllar-ho tot. I suposo, només suposo, que tanta contenció tindrà recompensa.

I les vibracions? I la intuició? I la veu interior? I allò que demanen el cor i el cos? No soc de pedra, al contrari. No soc savi, al contrari. No soc cerebral, al contrari. No puc escriure aki què és el que em passa pel cap, ni pel cor, ni desde la punta del cap fins al dit petit del peu. Tot em reclama audàcia, i no callar res, i no tenir quietes les mans, i dir a les coses pel seu nom. Vaja que escric prudència i escric audàcia, però podria haver escrit carnal i quaresma, o ying i Yang, o Plató i Aristòtil, o teoria i pràctica, o seny i rauxa. Suposo que tot això no seria ni assenyat ni raonable. Ho se. I és clar, no és només cosa meva, les millors coses de la vida són de dos.
I akesta és la querella que porto a dins. No tinc cap seguretat ni cap certesa. La prudència serveix per a…? L’audàcia em condueix a…? Si ho sabés seria un geni. I mai sabré quin és el millor cami perquè inutil és reflexionar sobre allò aque hauria pogut ser i no va ser.
Va, sinceritat, em moro de ganes…
Pd. Avui estreno texans, em cauen, un clàssic.

Agost. Els Pets

Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L´han vacunat contra l´asfalt
en un poblet de costa

On d´amagat l´espera
darrere de l´església
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d´estrelles.

Un pel suat Cesc s´ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat la dona va
desant rasclets i pales

i mirant com la nena
rebossada d´arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar buscar
la parelleta.

Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós,
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
té un reservat a l´ombra.

I quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costat
i li estreny la mà
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.

Que arribi l´agost,
vital i enganxós,
per treure´ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.