Inici Blogs Les identitats no poden ser mai jutjades

Les identitats no poden ser mai jutjades

45

Hi ha algunes coses que ni mai he fet ni mai no fare, i que quan me les trobo, em provoquen dolor. Tinc algunes normes ètiques personals que són infranquejables. La primera i principal és no jutjar a ningú per la seva ideologia, tret dels casos en els quals les qüestions ideològiques atemptin contra els drets humans, en aquestes situacions cal ser implacable. No jutjar mai ningú per allò que pensa o diu si és legal o legítim encara que no ho comparteixi, o que hi estigui en contra. Crec que cada dia queda menys gent amb aquesta predisposició, que a mi em sembla de sentit comú. No suporto els que posen adjectius insultants als que pensen diferent ni tampoc els que fan elogis fora de mida als que pensen igual. Si no som capaços de trobar una virtut al pensament alié ni un però als del nostre bàndol anem camí de la degradació. No hi ha res més enriquidor que debatre i conversar amb qui pensa diferent de nosaltres. No hi ha exercici mental més purificador que escoltar, i intentar entendre els motius d’aquells que sobre una mateixa qüestió pensen diferent. Però em temo que aquesta és una batalla perduda. Ningú no ho intenta, el pobre que ho prova acaba sent insultat, i per acabar d’esfonsar el Titànic, amb l’escut que l’opinió no delinqueix ( hi estic d’acord) es diuen de tercers les barbaritats més abjectes. En mala hora les xarxes socials han esdevingut la claveguera per la qual es mouen rates infectades de mediocritat i resentiment, personatges que fan de l’insult la seva justificació vital. I si, parlo de politica, i d’allò que s’arriba a llegir des de fa temps sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Culpables en són els politics, i no faig (gairebé) ni una punyetera excepció, prou que em dol. Els triem, els votem, els paguem el sou i -jo almenys- ho faig amb la intenció de que tots plegats -els que he votat i els contraris- ajudin a fer la vida de tothom més senzilla. I estarem d’acord, pensem el que pensem de la situacio actual, que no és el cas. I que cada dia va a pitjor. Els politics, i em refereixo especialment a representants institucionals del moment, atien focs en comptes d’apagar-los, en una ridícula competicio de demostrar qui és el que la te més grossa. I els uns i els altres son aplaudits i corejats per sengles seguicis de mediocres que tradueixen a insults allò que els electes sovint expliquen -sense gaire nivell per cert- en forma de raonaments construits amb paraules més o menys encertades. Les identitats no poden ser mai jutjades, no poden ser objecte d’escanni, no es pot generalitzar, ningú no te dret de parlar de catalans o d’espanyols adjectivant. Jo em sento més pròxim a Federico Garcia Lorca que a qualsevol dels integrants de la familia Pujol i molt més pròxim a Jesús Moncada que a Aznar i la majoria d’assistents al casament de la seva filla. Però alerta, no jutjo, no insulto. Jutgen els jutges, insulten els mediocres. No hi ha més pàtria que la ética personal ni cap llei per sobre dels dictats del cor.

Mi pàtria en mis zapatos. El último de la fila

Jamás he podido respetar esas extrañas leyes.
Jamás lo podré disimular,
luna vuela y hazme a mi volar.
Estás tan lejos de mí que a veces pienso que nunca te encontré.
Un mundo extraño, dormido, a punto siempre de estallar.
Digo que volveré, primero debo aprender a caminar.
Sin ti sobreviviré, muy lejos tu nombre me acompañará.

Mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército;
nace luna fría, nace y hazme olvidar.
Mírame, soy provisional;
tú también y nadie te comprenderá.
Quédate un minuto más;
luna azul descansa y hazme descansar.

Correré y gritaré si realmente queda algo que gritar
Lucharé y conquistaré si en verdad queda algo por conquistar.
Hablar donde las palabras mueren; mis ojos llegan más allá;
soñar, trabajo de dioses; luna vuela y hazme a mí volar.
Extrañas leyes en un mundo extraño.
Como a una niña de verdad te encontré llorando