Inici Blogs Les emocions són la meva pàtria…

Les emocions són la meva pàtria…

47

L’escriptor italià Antonio Tabucchi tenia ànima portuguesa i va ser capaç d’escriure ‘Sostiene Peteira’ la millor novela portuguesa de sempre, amb permís de l’enyorat José Saramago, el portugués que tenia el cor guanche. Amin Maalouff és l’autor que millor ha explicat les identitats personals. Nascut al Líban, pocs francesos con ell han fet tant i de manera tan raonada a favor de la diversitat. Ningú com Joan Manuel Serrat ha estat capaç de cantar els més íntims sentiments. L’idioma mai no ha estat per a ell un problema. És el més universal català que conec – al mateix nivell del malaurat Pepe Rubianes- per culpa de la politica està desaparegut de la realitat catalana. Però la seva obra sobreviurà tots els episodis conjuncturals. A Amèrica l’adoren. Normal. Autolimitar-se, militar en conceptes que n’exclouen d’altres, és viure amb prejudicis. Viure menys. A mi em roben el cor les cançons de veritat, les que apunyalen, les que parlen de coses que també són meves i són universals. Em mata un fado (Misia- que és mig catalana, Dulce Pontes, Mariza i la inoblidable Amàlia Rodrigues), el cubà Sílvio Rodriguez i la seva infinita pena d’amor, la incansable recerca de la bellesa de Caetano Veloso i Gilberto Gil. M’emociona la poesia de Joaquin Sabina, la gracia i manera d’entendre la vida dels germans Muñoz de Cornellà, els Estopa. Em flipa el bon gust dels Blaumut i l’optimisme encomanadís de la Troba Kung-Fu, els Txarango i els Sabor de Gracia. La Rumba és la música de la Catalunya real, la de mil colors, mil idiomes i mil religions, la que no exclou, la que convida a compartir. M’agrada el Rai, la musica popular arribada del nord d’Àfrica, Khaled, Rashid Taha, Amr Diab. Em pot el sentiment senegalés d’Ismael Lo i la misteriosa veu de Salif Keita, el negre Albí, i la profunditat de les lletres de Yossou N’Door. Moustaki explica el millor dels meus sentiments, cançons en francès escrites i cantades per un apàtrida grec. El so de la musica balcànica, tan festiva i a la vegada tan trista de Goran Bregovic i del mateix Kustirica. L’enigma dels llaüts turcs d’Anouar Brahem, i les històries que canta Francesco de Gregory. A mi em passa una cosa semblant a Tabucchi, entre les identitats de la meva identitat mestissa hi ha la romana. Perquè? Perquè soc lliure d’escollir allò que soc. I soc la barreja de tot el que m’identifica. Fàcil d’entendre, passo de banderes i de discursos. La meva pàtria son infinites històries cantades o llegides, les que m’arriben al cor, vinguin d’on vinguin, tantes tan mediteranies… I els llavis que besen els meus…

Mariza. Chuva.

As coisas vulgares que há na vida
Não deixam saudades
Só as lembranças que doem
Ou fazem sorrir
Há gente que fica na história
da história da gente
e outras de quem nem o nome
lembramos ouvir
São emoções que dão vida
à saudade que trago
Aquelas que tive contigo
e acabei por perder
Há dias que marcam a alma
e a vida da gente
e aquele em que tu me deixaste

não posso esquecer
A chuva molhava-me o rosto
Gelado e cansado
As ruas que a cidade tinha
Já eu percorrera
Ai… meu choro de moça perdida
gritava à cidade
que o fogo do amor sob chuva
há instantes morrera
A chuva ouviu e calou
meu segredo à cidade
E eis que ela bate no vidro
Trazendo a saudade