Inici Blogs Les coses que caben dins una taquilla i una tonta declaració d’amor

Les coses que caben dins una taquilla i una tonta declaració d’amor

84

Avui, quan he vist la poca roba que porto posada malgrat el fred ( cada dia menys ) que fa he pensat que amb quins pocs objectes ens podem definir i, tambè, quantes coses accessòries semblen fonamentals i no ho son. La meva roba cap dins una taquilla i sobra espai. No necessito més i sovint em sobra. En realitat valem allò que som i no allò que tenim. Si tingues catorze cotxes de luxe i quatre cases espectaculars m’estarien sobrant 13 cotxes i tres cases perquè nomès puc conduir un cotxe (una sola persona no pot conduir-ne dos a la vegada ) i nomès puc estar en una casa perquè no tinc el do de la bilocacio. Em faria feliç tenir 14 cotxes i quatre cases? No m’ha passat mai pel cap, em sembla una pèrdua de temps.
Les coses materials no em fan feliç ni millor, treballo per obtenir les que necessito per viure i perquè tinc la infinita sort de poder fer la feina que m’agrada, això si que és un privilegi enorme. La meva és una feina de servei social. El periodisme, a diferencia del que pensen altres, no és per a mi una eina per adoctrinar, per fer canviar d’opinió a la gent ni per pintar la realitat del color que més convingui. No és un exercici (per a mi) de fer bons i dolents, això és una simplificació demagògica de la realitat i la realitat és meravellosament complexe i diversa. Les coses de tenir i de treballar caben dins una taquilla. Les altres, les que ens fan ser com som, no ocupen espai. Son la nostra identitat, personal, intransferible, a vegades incomprensible. Aquest soc jo, el que sempre fa tot allò que pot, conscientment o inconscient, per fer feliç qui estima i no sempre ho aconsegueix; el que escriu per fer-se i per fer a qui estima la vida més bonica; el que creu en els impossibles i és feliç d’encomanar aquesta religió; el que mou les orelles per fer riure els nens ( com m’agrada quan em diuen que tracto els nens com els tractava el meu pare); el que mira als ulls i es deixa mirar als ulls, el que escolta perqué tothom que vol explicar-se diu coses que de les que puc aprendre. Reconec que em preocupa ser plasta, i no sepre puc ser ocurrent. Admeto que no soc ni tan enginyos ni tan divertit com voldria, que tinc dependencies sentimentals, que em fa por no ser estimat, que soc immadur, que puc passar de la euforia a la foscor, però que al final sempre guanya l’esperança. I tambè soc un altre, el de la sort, el ressuscitat del dolor, el que sap que sempre tot es pot fer complicat, el que ha après a esperar perquè sap que sempre hi haurà un dia com un miracle. I no ho dic per dir ni perquè la fe sigui superior a la rao ni a la realitat. Ho escric perquè ho visc, perquè durant anys vaig creure que no passava el que passa quan vas per la vida a cor obert. Escric, molt, paràgrafs i paràgrafs, quan en realitat el que faig, amb lletres i frases, amb fotos i cançons, és una tonta declaració d’amor. I avui faig escrivint una cosa que jo mateix em vaig obligar a fer, quan soc tan feliç, recordar- me que no sempre ha estat aixi. I jo era el mateix que ara, però d’ una altra manera. Les coses que caben dins una taquilla i una tonta declaració d’amor…la resta és mooolt menys important.