Inici Blogs L’arbre vermell, l’arbre dels mots, la vida flueix…

L’arbre vermell, l’arbre dels mots, la vida flueix…

23

No em quedo res a dins, prendré mal. Si el món roda feliç, perfecte. Si tot es fa dificil, no m’ho puc complicar més encara. Avui m’ha vingut al cor la cançó del Miquel Gil, Memòria, en la que S’inventa un arbre, l’arbre dels mots. I avui he vist un arbre vermell. Res no ha estat buscat. Tot ha aparegut. Ahir vaig abandonar la trinxera de la resistència a la tristesa que havia construït, massa dies. Em reconec de nou en poca cosa, no es pot tapar el sol ni atrapar el mar amb les mans. I he fet el que ja se que havia de fer, plorar i, de regal, riure. Tinc els sentiments al seu lloc, que no és dins una trinxera. A cor obert. I m’importa gens ni mica semblar dèbil perquè ho soc, si no ho reconegués seria fals i ho seria amb mi mateix. El dia ha tingut de tot, i alguns moments molt bonics, els necessitava. No solucionen res, però són una càricia pel cor, ke s’ha de cuidar. Ho vull tot, i he après que un detall és un tresor; la cantimplora de l’explorador solitari que travessa el desert. Soc inestable i depenent, i inconscient a vegades, però soc de veritat. No em busqueu entre els herois que diuen que saben resoldre totes les dificultats, ni entre els que sempre presumeixen de coherents. No em trobareu en posessió de la raó, ni de la veritat. No tinc res per presumir i moltes coses de les que acusar-me. No em sento capaç de gran cosa. Però si puc dibuixar un somriure de qui estimo, ja he tocat el cel. Avui, riures i llàgrimes. Riures de content, llàgrimes de pena. Tot es possible en la vida sense cuirassa. I fluir, com l’aigua…

Pd. Necessito dormir…

Memòria. Miquel Gil

Aixeque l’arbre dels mots
des de la soca pregona dels ulls.
Hi puja fructífera saba d’antiga memòria
assedegada de llums, erta en polsim.

Les branques s’eixamplen al vent
que esbufega i n’arrenca unes fulles.
Cull espases groguenques del llim
per redreçar el nou arbre
de clara nuesa.