Inici Blogs La vida és la viscuda, la imaginada i les preguntes que em...

La vida és la viscuda, la imaginada i les preguntes que em tinc prohibides…

49

Un dia estrany, akest diumenge, de transit de l’estiu i totes les seves coses cap a la tardor i l’hivern. No ha estat un dia fàcil per a mi, de sensacions i sentiments, i això que jo soc el primer que celebra ke l’estiu acabi, però no controlo, no controlo gens. Soc un àries particular. Ho vull tot i ho vull ja. Però la puta vida m’ha ensenyat a empassar-me molta de la impulsivitat que venia de fàbrica. Això sol anar be per evitar baralles, sobretot a la feina. Però no per fer el que voldria, o millor dit, tenir el que voldria, i aquest estat sembra contradicció. I avui, que tot canvia per a tants, entre dues maneres de transitar per la vida, la contradicció regna. Soc un optimista irredempt, sort d’aixó, sovint apago els dubtes més íntims amb l’anhel de felicitat. Però de vegades, com avui, em faig les preguntes que em tinc prohibides. Com seria la meva vida si en comptes d’haver fet tal o qual cosa, o d’haver reaccionat de tal o qual manera hagués actuat diferent? Perquè collons alguna vegada, fa anys, vaig decidir amb el cap per protegir-me del dolor? Ara soc un altre, massa anys llançats per la borda. Ja no soc a temps de recuperar el que podria haver tingut i mai no tindré, i nomes em puc culpar a mi. M’hauria agradat ser pare, d’una, de dues, de tres o de quatre o de cinc criatures. Potser per això m’estimo tant el meu nebot. Potser no hauria estat la parella ideal de ningú, total, continuu sense ser-ho, rècordman d’imperfeccions. Però hauria estat un gran pare. D’això no en tinc cap dubte, com ho va ser el meu. La vida comença de nou avui. Jo fare el que pugui, més del que pugui quan cregui que no puc més, per fer-la tan bonica com sàpiga a qui em te el cor robat. I procuraré que sigui tan salvatge i feliç el camí que passi molt de temps fins que em torni a preguntar per les coses que no tindré. La vida és la viscuda, també la imaginada…

Aunque tu no lo sepas. Enrique Urquijo y los problemas

Aunque tú no lo sepas
me he inventado tu nombre,
me drogué con promesas
y he dormido en los coches.
Aunque tú no lo entiendas
nunca escribo el remite en el sobre
por no dejar mis huellas.

Aunque tú no lo sepas
me he acostado a tu espalda
y mi cama se queja
fría cuando te marchas.
He blindado mi puerta
y al llegar la mañana
no me di ni cuenta
de que ya nunca estabas.

Aunque tú no lo sepas
nos decíamos tanto,
con las manos tan llenas,
cada día más flacos.
Inventamos mareas,
tripulábamos barcos
y encendía con besos
el mar de tus labios.