Inici Blogs La teoria (personal) del caos i una punyalada

La teoria (personal) del caos i una punyalada

65

Fa temps vaig prendre unes quantes decisions importants per a mi i soc estricte en el seu compliment. Això m’ha canviat la vida, s’han convertit en irrenunciables. Una d’aquestes decisions passava per aquí. Escric el que porto a dins. Li dedico una bona estona cada dia. Ho faig amb veritat, ho faig per a mi, ho faig des de dins. Ja he dit moltes vegades que escriure per agradar ja ho vaig fer, em va valdre premis i reconeixements. Ara es diferent.
Escric sense estratègia i sense objectiu, es una teràpia. El dia que estic content, feliç, trist, abatut, en situació de transit, cansat, eufòric, fort, esperançat, enyoradissa, combatiu, el que sigui, surt el que surt. No som tant diferents els uns dels altres i per aixòés normal que les meves coses, de tant en tant, o potser sovint, siguin com les teves, o que t’agradin, o que et sorprenguin, o que et deixin indiferents que pensis que s’ha cregut aquest idiota, i perquè escriu això.
L’altra decisió fonamental és no enganyar-me a mi mateix, no fer-me trampes al solitari, no confondre unes coses amb altres, no donar-me gat per llebre, no conformar-me amb les aparences. Irrenunciable. Si he de dir el que penso, ho faig, i punt. És el que hi ha. No pretenc semblar el que no soc, prou que s’ha de fer en determinades relacion que solen estar vinculades a la feina i amb els compromisos.
Aquestes dues decisions fonamentals han canviat la meva vida. Passen coses impensables fins ara. He guanyat autoestima, confiança i receptivitat. De qui m’importa realment, i es poca gent, demano el mateix, receptivitat i confiança, i que passi el que hagi de passar…
Jo treballo per combatre les coses que de mi no m’agraden. Tinc tendència CIA a la banalitat i a la vanitat, no escolto tant com hauria d’escoltar, soc imperfecte i mandrós i sovint em crec el rei de l’univers. Pero aqui no, aqui penso quan escricperquè escriure es una de les millors maneres de pensar.
En aquest cami apareix la teoria del meu caos personal. Em deixo sorprendre cada dia, en cada mirada, en cada gest i en cada paraula. I si m’agrada, si em descol·loca, si és com havia somiat, o millor no callo. I cada dia és diferent, les sorpreses existeixen, algunes de meravelloses. Això meu ja no te remei. Si dic sexe, que no em fa cap vergonya, estic usant un sinònim d’amor, no d’esport, que per això vaig a nedar, a córrer o en bici i he aconseguit tambè canviar el meu cos. Aquest caos personal és una incògnita per a mi. No controlo, i m’agrada no controlar.
No em controlo ni a mi mateix i aquesta nit el cor em demana aquest autoapunyalament…

Cançó me cuesta tanto olvidarte. Mecanoscrit.