Inici Blogs La tenia guardada en un racó del cor. Ha arribat l’hora

La tenia guardada en un racó del cor. Ha arribat l’hora

43

Sol, assegut en una terassa i mirant el port, començo a escriure avui. No és un dia qualsevol. Dono per acabada una setmana de vacances a la que li tenia por. Em tenia por a mi, a la gestió del temps i dels sentiments. M’havia de posar a prova i ara crec que puc dir que ho he fet força bé. Com diu Gilberto Gil a Drao, os meninos som todos bem. No he estat sol, no m’ha faltat allò que a tots ens cal, que és saber-nos estimats, al contrari. Rebo més d’allò que podria imaginar i així no hi ha vacances en risc. I recupero forces, les que em caldran, pels pròxims mesos, que seran durs. Tot això tambè es gestiona amb altres recursos. Un dels millors, en situacions particulars com la meva, és el cansament del cos. Me n’he fet un fart, ajuda a dormir i ajuda a fer front a aquelles coses del dia a dia que encara em fan mal. Tots vivim a diari situacions que no ens agraden. Un altre secret ha estat aquest espai de llibertat personal que és el blog. Hi vaig pensant tot el dia, allò que hi escriurè. Miro al meu voltant a totes hores, buscant la imatge que acompanyarà l’escrit. És una disciplina. L’esport ho és del cos i el blog ho és de l’ànima. Per Sant Jordi explicava, a la biblio, que el meu procés d’escriptura literari és singular. Penso en un conte i si el record d’aquest pensament perviu en mi tres mesos, és que ja ho tinc. I, efectivament, ja ho tinc. Aniran passant els dies i toca llegir, rellegir, retocar, canviar, rellegir, saber de memòria, retallar i deixar-lo en la mínima expressió possible. Tinc un conte!
Torno a escriure del meu tema, és un espectacular conte d’amor. Perquè amor és allò que rebo i allò que porto a dins. He nascut per viure i per escriure, escriure i viure, felicitat i perdició. Les lletres catalanes recuperen aquest inútil que no passarà a cap historia de literatura pàtria, però que no deixarà mai de fer-ho ( escriure). Amor i paraules apareixen i creixen als llocs més insospitats i en els moments més sorprenents. Son com les plantes enfiladisses, no les atura cap tanca, ni al lloc menys bucòlic. I si tot va be, aquest estiu, hi haurà novel·la. La tenia guardada a un racó del cor. Ara, redescobert la meva ànima, ja pot veure la llum. Se m’ha girat feina.

Un llibre, les memòries ( molt mes que poètiques) de Pablo Carbonell i una preciosa cançó quasi incomprensible ( Italià de Napoli) de Franco Batiatto, Stranizza d’amuri..

Stranizza D’Amuri

‘Ndo vadduni da Scammacca
i carritteri ogni tantu
lassaunu i loru bisogni
e i muscuni ciabbulaunu supra
jeumu a caccia di lucettuli…
‘a litturina da ciccum-etnea
i saggi ginnici ‘u Nabuccu
‘a scola sta finennu.
Man manu ca passunu i jonna
sta frevi mi trasi ‘nda lI’ossa
‘ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra
mi sentu stranizza d’amuri… I’amuri
e quannu t’ancontru ‘nda strata
mi veni ‘na scossa ‘ndo cori
‘ccu tuttu ca fora si mori
na’ mori stranizza d’amuri… I’amuri.