Inici Blogs La sortida del laberint de les lletres…

La sortida del laberint de les lletres…

23

Acabo de llegir dos llibres a la vegada, Un hivern fascinant, de Joan Margarit i Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar. Abans no havia llegit gran cosa de cap de tots dos, algun poema de Margarit, algun article de Pérez Andujar. Què diferents, què bons, cuanta veritat. Un llibre de poesia en català, un de memòries en castellà on tot o quasi passa a Sant Adrià de Besós. Tots dos universals, tots dos profunds, tots dos durs, i a la vegada intel·ligents, tots dos escrits amb l’ànima i amb el domini del llenguatge. El mateix llenguatge, amb idiomes diferents però germans, el català i el castellà, fills bastards del llatí, perfectes per explicar realitats quotidianes o del cor. Quina sort infinita tenim els que hem estat educats en idiomes diversos. No seria el mateix Perez Andujar en català, per be que narra una realitat catalana des de la seva optica poètica (que no se si ell reconeix) i tampoc seria el mateix Margarit en castellà, perquè el poeta transcriu allò que sent en la llengua materna.
Em sembla patètica, ridícula i provinciana la renuncia al coneixement de llengües. Tant de bo les meves nocions de portuguès, italià, francés o anglés fossin suficients per no haver de llegir traduccions d’autors que escriuen en aquests idiomes. Faig el que puc. Per sort hi ha grans traductors ( no em refereixo a programes informàtics) persones que, com els bons dobladors de cinema poden, en algun cas, fins i tot millorar els originals. I què oblidats que estan!
A mi Benedetti m’ha ensenyat a viure, Maalouf a pensar, Eco a mirar, Moncada a respectar paisatges i sentiments, Garcia Marquez a entendre que la realitat és prodigiosa, Landero a escriure, Ledesma a combatre i a comprendre, Vázquez Montalbam a desmitificar, Tabucci a canviar realitats que semblen inamovibles, Mateo Díaz a conviure amb la tristesa, Marias a interpretar, Posteguillo m’ha ensenyat hisròria, Gil de Biedma el sentit de la vida, Manzini la meva manera d’estimar… lletres, lletres, lletres del dret o del revés, en llengua materna o traduïdes, escrites amb el cor, escrites amb el fetge, escrites perquè sonin , com les de les cançons del Caetano, del Serrat, del Garcia o del Sabina…M’explico escrivint i en canvi soc feliç de veritat quan puc comunicar sense escriure, amb els ulls, les mans, els llavis i el cos…És la sortida del laberint, les lletres tenen tot el seu sentit quan deixen de ser necessàries…

Loquillo y los trogloditas. La vida que yo veo ( poema de Bernardo Atxaga )

La vida que yo veo

anhela los extremos confines,

el Desierto, la Selva, y nada más.

Veo que Setiembre,

el de los Rojos Helechales,

deplora su materia;

que hubiera preferido ser

sólo Nieve, Inmensidad y Lobos

Veo que el Sol

sueña con la pura luz

y que la Noche

añora los tiempos primordiales,

cuando todo era noche.

Miro también a mi corazón,

y descubro que sus deseos

se resumen, desgraciadamente,

en dos palabras:

la palabra Siempre,

la palabra Nunca.