Inici Blogs La revolució llibertària del teu cor…

La revolució llibertària del teu cor…

58

Quan els dies són difícils busco el refugi de la soledat. Sol penso i sento, no calculo, respiro, miro endins, a l’esència, amb calma i sense prejudicis, que resulta comode tenir-ne fins i tot amb un mateix, per no enfrontar-se a les coses de veritat importants. Ho faig mentre camino, sense pressa, deixo fluir els sentiments, com quan escric un conte, retiro les paraules que li sobren al relat perquè quedi la historia sense ni una sola coma de més ni una conjunccio de menys. Aquest dijous gris ha estat perfecte per fer aquesta immersio interior, cosa rara pequè a vegades, massa sovint, crec que soc imprescindible per tal que el món segueixi girant, quina tonteria!
Aquesta tarda, mentre caminava cap a cap banda, escoltant la cançó d’Aute,m’han passat dues coses contradictories. No he pogut resistir les llàgrimes perquè no hi ha manera més precisa d’explicar el sentiment que explica i que segur que tots hem experimentat alguna vegada trascendent de les nostres vides que mai no confessarem i, per altra banda, he sentit un acte de rebeldia. No penso com ell, no subscric el missatge i diria que ell, tampoc. L’exercici personal d’avui em compromet encara més amb la meva personal manera de viure. Tant me fa, encara que a vegades dolgui, que el món es posi xulo per impedir que que es facin realitat els meus somnis. Tant me fa. Són la unica cosa meva de veritat. Estan entregades les claus del meu cor. Qui les te, sap que per sempre les pot usar, i que jo no desitjo cap altra cosa que que ho faci. I si és d’aqui a mitja hora, millor que d’aqui a deu anys, que no soc de pedra, però soc resilient. No et demanarè mai que m’estimis, ho diguis, ho facis, ho pensis, o ho intentis oblidar, fins i tot per no fer-te mal, sé que tu m’estimaras sempre. Un minut de veritat val una puta vida de mitges tintes. L’ amor és innegociable, succeix, com els tsunamis i els terratremols, i es queda a viure dins la nostra vida secreta fins que un dia cansat de callar, se salta tots els murs que ens hem entossudit a posar-li demanant llibertat. Visc esperant la revolucio llibertaria del teu cor. No, no et demano que m’estimis. Somio amb el soroll de la teva clau girant el pany del meu cor…

Quiéreme. Luis Eduardo Aute

Quiéreme, aunque sea de verdad,
quiéreme, y permíteme el exceso,
quiéreme, si es posible, sin piedad,
quiéreme, antes del último beso.

Quiéreme, haz que se incinere el mar,
quiéreme, como el vendaval que pasa,
por el resto de una brasa
dentro de un glaciar.

Quiéreme, sin el mínimo pudor,
quiéreme, con la insidia de la fiera,
quiéreme, hasta el último temblor,
quiéreme, como quien ya nada espera.

Quiéreme, aunque no sepas fingir,
quiéreme, que de todas mis flaquezas
sacaré la fortaleza
para revivir.

Sabes bien
que jamás te lo he pedido
ni jamás te hice un reproche…
por lo que esta vez te pido,
ya que no es cosa de dos,
que tú seas quien me quiera
como nunca me has querido
esta noche del adiós…

Quiéreme, ahora que llegó el final,
quiéreme, sin mas puntos suspensivos,
quiéreme, aunque venga el bien del mal,
quiéreme, como si estuviera vivo.

Quiéreme, que no entiendo qué hago aquí,
quiéreme, si no quieres que esté muerto,
porque todo es un desierto
fuera de ti.

Quiéreme, que ya empieza a anochecer,
quiéreme, aunque sólo sea un instante,
quiéreme, y hazlo como otra mujer,
quiéreme, como si fuera otro amante.

Quiéreme, que mañana ya murió,
quiéreme, como si el mundo acabara,
como si nadie te amara
tanto como yo…

Sabes bien…