Inici Blogs La política es fa miserable quan juga amb els sentiments

La política es fa miserable quan juga amb els sentiments

32

Es tan salvatge el cansament que em provoquen la majoria de les coses que passen des de fa temps en l’àmbit politic i, desgraciadament, també social, a Catalunya i a Espanya que sempre dubto si val la pena escriure el que penso. Peró ara que ja hem arribat a la fase de les agressions també físiques, no callo. Faig des de sempre i amb tota sinceritat un esforç permanent d’Empatia. Soc capaç d’entendre raonaments que no comparteixo i també de defensar els drets de qui no pensa com jo. Només faltaria. Aquesta és la gracia de viure en societat. Pensava, i segueixo pensant, que la majoria de gent és com jo. Potser per això aquí -per norma general- la immensa majoria de persones no ens passem el dia discutint sobre la identitat politica de cadascu. De fet, des de l’octubre passat fins ara, a peu de carrer, ha baixat la tensió. Segurament perquè tots tenim preocupacions superiors a les vinculades a les identitats nacionals, que és cosa de sentiments, més que no pas objectiva i que, per tant, és molt manipulable. Només cal comptar la gent que sortia al carrer a l’octubre i la que surt ara, independentment del nombre de ratlles de les banderes ostentades. Però és aquesta la realitat dels mitjans de comunicació ( privats i públics, que és encara pitjor) que, afins a una causa o a l’altra, segueixen atiant l’odi? És obvi que no. Perquè? Senzill, interessos de minories amb diners i amb necessitat de poder per seguir disposant de diners. Diners que surten, també, dels sentiments de la gent. Un exemple, quin bon negoci ha estat, amb tot l’enrenou, tenir una empresa d’autobusos, dedicar-se a la fabricació de quilometres d’estelades i de banderes espanyoles, fer gorres, guanyar socis amb quota per a entitats que prometen lluitar per la justícia i la llibertat, vendre rellotges amb Polseres identificatives, o bambes… Cap novetat. Abans, tots aquests negocis i els grossos, els del poder i els diners, els de les obres públiques milionàries, es gestionaven a les llotges dels grans clubs de futbol, una minoria. El futbol és un sentiment. Hi ha negoci. Si la política es converteix en sentiment, hi ha negoci. Son les religions de la segona meitat del segle XX i de la primera del segle XXI. No dic res de nou si recordo que fosses comunes i cementiris, alguns tan provocadors com el Valle de los Caidos, són plens de morts en nom de deus i de pàtries. En realitat morts en nom de podrides oligarquies que en algun moment van veure perillar el seu poder, o sigui, els seus diners, i que van atiar sentiments de gent senzilla perquè els fessin la feina bruta. Per això, ara que ja hi ha gent que arriba a les mans per coses que a mi em semblen ridícules, em torno a preguntar fins on estem disposats a deixar que els de sempre, embolcallats en banderes i himnes que son excuses per mantenir el poder, els poders, ens segueixin manipulant els sentiments. Fin a on? Fins que hi hagi morts? No m’ho vull creure.

Els sentiments són una altra cosa. Amb els sentiments no s’hi juga. Jo visc d’ells. Em resulta infinitament més senzill escriure del ke penso que del ke sento…

Canto a la Libertad. Labordeta y Petisme