Inici Blogs La cisterna, el llorer, la planta que s’empassa les joguines, les sargantanes...

La cisterna, el llorer, la planta que s’empassa les joguines, les sargantanes sense por

28

Escric aquestes quatre ratlles al sol, arromengades les mànigues de la samarreta, mentre començo a fer balanç d’aquesta jornada, un dia d’aquells en que les qüestions importants es precipiten. Necessito un punt de calma per avaluar la situació. I per fer-ho res millor que la imatge de la cisterna de la casa familiar, aquella de la qual tots bevien quan els meus avis eren vius. La cisterna era per a mi un element quasi màgic. Jo corria a obrir taps gegants de les canonades els dies de pluja, volia que fos plena d’aigua fresca per a tot l’any. Al pati hi havia altres elements màgics, les sargantanes que feien companyia a la meva àvia, la tortuga que ivernava al femer dels conills o l’enorme planta que jo creia que s’empassava les meves joguines de nen pobre, i el llorer, que van plantar quan jo vaig néixer i que als set anys va morir. Aquest és el territori, ara ja imaginari, de la meva infantesa, un refugi per quan la batalla arriba i sonen timbals de guerra. M’hi deixo caure, això és només meu, necessito força pel que m’espera.
Tot plegat forma part d’un món desaparegut pero viu habita la meva memòria, com els avis o món pare, que seguiran vius mentre no els oblidi i mai no els oblidaré. Ells i aquell univers em van ensenyar a ser com soc. Van sempre amb mi.
En vista del panorama que m’espera afegeixo la seva força a la de la gent que m’estima de veritat, m’ho poseu fàcil. Aparèixeu quan més falta feu, com si, en cridar-vos, o sense fer-ho , sentiu el meu xiulet. La compliciat, les confidències, els cafès, les copes de cava, les birres, les abraçades, els missatges plens d’amor, les coincidències, les mirades, els silencis, l’amor del cos fet amb el cor, les ganes de veuren’s. Tot és dins l’altra cisterna, la de calmar la sed de la vida, que corre ràpida, a contrarellotge,i que ens hem de beure a galledes, mentre sigui possible perquè, el tren de la vida passa només un cop. No perdem ni un instant!
Pd. Vestim-nos i desvestim-nos de verd, que la pluja ja és aquí de nou per omplir la cisterna d’aigua i a nosaltres, d’esperança. Dema serà un dia bonic!

Àngel Petisme visita la seva infantesa de nen pobre i de poble en aquesta meravellosa cançó, Dónde muere la carretera. La faig meva, la faig de tots.

DONDE MUERE LA CARRETERA

La abuela me recitaba
romances junto a la hoguera,
y Cayo siempre me daba
de propina una peseta.
Las gaseosas El Tigre,
los cromos del chocolate,
juegos reunidos Geyper
y vilanos en el aire.
Y el calendario zaragozano
dice que no es año de aguas,
y los domingos el Virginiano
en la vanguard del bar de la plaza…

Donde muere la carretera,
muy pocos quedan.
Donde muere la carretera,
alguien me espera.

Los sábados por la tarde
subía el coche de línea,
cargado de forasteros,
leche en polvo y noticias.
Tiempo de siete secretos
y de juguetes baratos,
que ni el Bombero Torero
ha conseguido apagarlos.

Y el calendario zaragozano…

Donde muere la carretera,
muy pocos quedan.
Donde muere la carretera,
alguien me espera.

Han arrancado las viñas,
ya no se trilla en las eras,
y en el granero se oxida
mi pequeña bicicleta.
Los días claros se ve el Moncayo
desde detrás de la iglesia,
y espantapájaros alucinados
sonríen a las cigüeñas.
Y el calendario zaragozano
dice que no es año de aguas,
y los domingos el Virginiano
en la vanguard del bar de la plaza…

Donde muere la carretera…uy pocos quedan,
donde muere la carretera…