Inici Blogs Ja aleshores la mala fama em precedia…

Ja aleshores la mala fama em precedia…

58

Quan ella es va casar, no amb mi, admeto que alguna nit d’alcohol, que en aquell temps van ser unes quantes, vaig estar temptat d’apareixer a l’esglèsia i fer com Dustin Hoffmann a El Graduado. Quasi. No vaig entrar, però quan tothom era a dins, vaig passar per davant. Hauria estat un escàndol de dimensions descomunals, jo ja tenia mala fama aleshores, i la cosa no ha millorat gaire. Se que ella m’hauria odiat, amb raó, jo he fet sovint tot el contrari del que ella esperava de mi.
He pensat moltes vegades en aquell dia. Avui faig memòria de la meva conducta sentimental, la de tota la vida, i soc capaç d’entendre el perquè de moltes coses. No em penedeixo de res. Aquell dia vaig cometre un greu error, vaig decidir no fer-me mal. I la tonteria ha durat massa anys. En realitat anys perduts fins que tot va tornar al seu ordre natural en mi, al límit, al màxim i sense treva. Estimar de veritat no és còmode, sexe en dies de rutina no és sexe, petons sense ganes de mossegar no són petons, marxar i no enyorar és no haver estat.
Els anys perduts m’enganyava creient-me un adorable perdedor. Era fàcil seduir sense implicar-me, semblava divertit jugar a fer l’amor sense amor. Ni llàgrimes, ni enyor, ni necessitat de tornar.
I un dia, com passa amb les tempestes de la fi del món, l’aigua va passar de totes les canalitzacions artificials i va tornar al seu curs natural enduent-se per davant la comoditat, les coses que es donen per fetes, les dreceres i els mecanismes de proteccio. I tot es va tornar de veritat de la bona. Res no és irreversible. Ara soc el gilipolles sense remei. Res no és a mitges tintes, prenc mal a diari i no se que serà de mi demà. Em moro de pena si tinc un dia xungo i flipo quan tot és millor d’allò que imaginava. Tot és una sorpresa i una revolució que no vol derribar cap règim. La revolució de viure i de sentir. Somio sense límits, desitjo sense control, i escric, escric, escric, que és la millor vacuna homeopàtica per a aquesta malaltia incurable.

I si hagués fet com Dustin Hoffmann ?

Te doy una cancion. Sílvio Rodriguez

Como gasto papeles recordándote
como me haces hablar en el silencio
como no te me quitas de las ganas
aunque nadie me ve nunca contigo
y como pasa el tiempo que de pronto son años
sin pasar tú por mi, detenida

Te doy una canción
si abro una puerta
y de las sombras sales tú,
te doy una canción de madrugada
cuando mas quiero tu luz,
te doy una canción
cuando apareces
el misterio del amor
y si no no apareces
no me importa
yo te doy una canción.

Si miro un poco afuera me detengo
la ciudad se derrumba
y yo cantando
la gente que me odia y que me quiere
no me va ha perdonar
que me distraiga,
creen que lo digo todo
que me juego la vida
porque no te conocen
ni te sienten.