Inici Blogs Insubmisió

Insubmisió

59

Em declaro insubmís, maifestament insubmís. I si la meva insubmisió te càstic, cap problema, l’ accepto. No tinc fusta d’ heroi, ho admeto. Soc mes aviat poca cosa, pero passo de tot. Mentre et quedin ganes d’aguantar les meves tonteries ni que sigui mitja hora, mentre em trobis a faltar ni que siguin cinc minuts, mentre recordis els instants verticals viscuts i et surti un somriure, mentre mentre vegis un nen que es mengi els mocs i pensis en mi, mentre et miris els pallassos professionals i em comparis, em declaro insubmis de la raò i del seny, del teu i del meu. Si et poses transcendent, fare com el PP amb els seus corruptes, canviar de tema, baixar- me els pantalons ( literalment) o explicar el pitjor dels acudits possibles de la pitjor manera possible. Prou transcendent ès la puta merda del mon que ens envolta com per posar- me al seu nivell si et puc arrencar un somriure. I ojo, d’ acord, no soc un heroi, però sè quines son les coses per les quals val la pena viure. I soc tossut, ara no canviare. I ja se que el gran perill, el principal, es que acabis pensant que soc un pesat. Ho admeto, aquest defecte el tinc quan estimo. I mira que faig esforços per contenir- me, pero no hi ha puta manera, son els biorritmes, que els tinc alterats. Pel demès, soc innofensiu. Un gilipolles que somia que pot fer realitat les coses mès increibles? Efectivament. I ara que vingui la poli amb una ordre judicial i actui en consequencia. Ensinistrare les rates del calabos perquè facin arribar sota el coixi del teu llit les meves cartes d’amor… I les tonteries, que d’aquestes no et lliuraras facilment. Ningu no ès perfecte, tu tampoc, pero que hi farem, em torna boig de tu, sobretot, allo que menys t’ agrada de tu mateixa. Visca la insubmisiò i els pallassos, i la mare que et va parir!

Lapiz y tinta. Manolo Garcia.

Tela, cinta, otra vez a empezar.
lápiz, tinta, y al paisaje a robar.
y al placer de reencontrar
el limbo de un tiempo que se nos va.
Libro, nube, ese es mi descanso.
árbol, fuente, cada vez que despierto.
ser durmiente. en la espuma de un antojo camuflarse.
para completa inocencia,
en las calderas del sueño divagar.

Que los días se van, río son.
ahora quiero sentir, caminar.
ahora quiero pintar, percibir
el color de esa flor que se marchitará.
Pinto, verdes parajes de belleza desolada,
vivo lo efímero y su valor.
bebo, apuro desperdicios de mi vida,
me recojo en la templanza de la tregua que me da
la anestesia del recuerdo.
Que los días se van, río son,
ahora quiero sentir, caminar,
ahora quiero pintar, percibir
el verano fugaz que ya se nos va.
Lápiz, tinta, y al placer de reencontrar.

Pd. Torna la p!uja…