Inici Blogs Instrument de deliri…

Instrument de deliri…

36

Poso nom a les meves febleses, exercici d’exorcisme en primera persona del singular. Els aprenentatges han fet que em conegui, i que sigui conscient de tot allò que m’explica, que no és senzill, ho admeto, i que sap només qui sap com soc, o sigui, qui estimo. Tinc els meus codis, res especial, com tots i com totes. La llei suprema és atrapar la felicitat. El primer manament, que mai es tanqui la porta de l’amor de veritat. Que parli el cor quan arribi el dia, que res sigui mai impossible. Amb qui estimo no filtro, no penso, només sento, i sempre és com si fos la primera i la ultima vegada. Si així no fos no seria amor. Per això és dificil estimar sense ferides perquè quan les coses són d’aquesta manera, l’amor, el sexe, és intens, crea addicció, es allò que jo anomeno temps en vertical, habita indefinidament al cor i al cos, és el contrapunt de tot, com tocar el botó de l’hiperespai de les antigues màquines de marcianitos. O és màgic, o és una altra cosa que no mereix el mateix nom. Jo no soc indemne a aquesta manera d’estimar, m’assalten les imatges i les olors, les respiracions, cada moviment muscular. I això, sense amor de veritat, no passa. I a la vida, tenir sexe és senzill, jo parlo d’una altra cosa, del prodigi.
La meva debilitat, la meva feblesa és sobreviure a l’experiència prodigiosa. Com portar una vida raonable sabent que el cel existeix a la terra? Però encara és pitjor (o millor, no soc capaç de discernir de manera del tot equilibrada); No proposo. Ja sap qui sap com soc que m’aguanto les ganes de proposar encara que sembli incoherent. Al llit, és el que crec, els homes hem de ser instrument de deliri. No de plaer agradable i rutinari del que ajuda a fer més transitables els dies. He dit deliri, aquella sensació de no tocar de peus a terra, de no saber ni quina hora és, ni en quin mon vivim, i fins i tot de no ser conscients de la galàxia a la que podem arribar. I això només passa quan hi ha amor infinit i quan una dona decideix prémer el botó de l’hiperespai. I proposa.
I passa el que passa, sobreviure a l’existència de prodigi és la meva feblesa. Despertar-me desitjant que qui pot proposar, qui te les claus del meu cor ho faci, que els astres i les circumstàncies siguin favorables, que senti la força estranya que només algunes dones posseeixen de ser capaces d’aturar l’univers, i que, més inconscient que conscient, em vingui a buscar. Per a mi la vida és això, i emmig hi ha llibres, cançons, feina, relacions d’amistat, familiars, professionals, passar la ITV, pagar impostos, coses irrellevants.