Inici Blogs I tu ets més jo i jo soc més tu…

I tu ets més jo i jo soc més tu…

62

Podries venir a buscar-me i entre les mans portar un pergamí que digues més o menys això; ‘no és real res del que no t’agrada, escapa amb mi. Jo soc la realitat i la resta és un somni. Mira, ho veus? El mon es nostre i el temps es nostre. Dedicarem món i temps a viatjar i a fer l’amor a totes les ciutats que ens agraden per fer-les més boniques encara. No perdis ni un minut, que ja n’hem perdut molts…’
Podries venir, que jo t’esperaria amb una ampolla de cava que porti el teu nom escrit i cap clau i cap horari i cap compromís. Tinc la resposta preparada, més o menys aquesta; ‘sabia que vindries, nomès tu ets capaç de canviar el món amb la teva força i tanta tendressa’.

Ok, potser això és impossible, no ho acabo de veure clar, que soc el que creu en els impossibles. I avui, encara més. És possible que la realitat desaparegui? Jo se que si, que desaparegui a part més xunga i que tot entri en una altra dimensió, l’hiperespai. Com s’hi arriba? És quasi un miracle, però possible. Amor sense límits, complicitat absoluta, ganes boges, confiança total. El cos explica allò que tambè expliquen les paraules, els gestos, els silencis i les mirades. I si, l’atracció de la pell contra la pell que estima. No parlo de tocar-nos, potser tampoc d’acariciarnos, és ser dos i ser un, com si fóssim les dues cares d’un Iman, inseparables, eterns, abraçats pell contra pell com si no sabéssim fer-ho de cap altra manera. Quan això passa, quan es tant de veritat, no se com explicar-ho, és com si hi haguès una transferència de sentiments, de personalitat. Una força estranya, superior a tot. I tu ets més jo i jo soc més tu…

Força estranha. Caetano Veloso

Eu vi um menino correndo
eu vi o tempo brincando ao redor
do caminho daquele menino,
eu pus os meus pés no riacho.
E acho que nunca os tirei.
O sol ainda brilha na estrada que eu nunca passei.
Eu vi a mulher preparando outra pessoa
O tempo parou pra eu olhar para aquela barriga.
A vida é amiga da arte
É a parte que o sol me ensinou.
O sol que atravessa essa estrada que nunca passou.
Por isso uma força me leva a cantar,
por isso essa força estranha no ar.
Por isso é que eu canto, não posso parar.
Por isso essa voz tamanha.

Eu vi muitos cabelos brancos na fronte do artista
o tempo não pára no entanto ele nunca envelhece.
Aquele que conhece o jogo, o jogo das coisas que são.
É o sol, é o tempo, é a estrada, é o pé e é o chão.
Eu vi muitos homens brigando. Ouvi seus gritos
Estive no fundo de cada vontade encoberta,
é a coisa mais certa de todas as coisas.
Não vale um caminho sob o sol.
É o sol sobre a estrada, é o sol sobre a estrada, é o sol.
Por isso uma força me leva a cantar,
por isso essa força estranha no ar.
Por isso é que eu canto, não posso parar.
Por isso essa voz tamanha