Inici Blogs Homenatge al periodisme íntegre (el poc que queda)

Homenatge al periodisme íntegre (el poc que queda)

44

En dies transcendentals, com avui, no puc evitar el record de Carlos Llamas. Va ser durant anys el director de Hora 25, l’informatiu nocturn de la Ser, molt abans que els propietaris de la cadena, per raons empresarials, decidissin, com tants altres, intervenir en la feina dels seus periodistes. A Llamas, que va morir de cancer fa nou anys, el gir copernicà no el va enganxar. Hauria marxat, amb elegància, sarcasme i bon gust, que és com ell feia les coses.
Avui sento la necessitat d’explicar que no és veritat que la catalanofòbia comencés amb la mort de l’Estatut nascut del Parlament de Catalunya, com tothom afirma. Molt abans, a la COPE, personatges nefastos com Cèsar Vidal, Luís Herrero, Aleix Vidal Cuadras o Federico Jiménez Losantos atiaven l’odi a Catalunya emparats per la Conferencia Episcopal. Si amics, l’església generant odi. No era una cosa que només anés dirigida a nosaltres, rebien per igual la gent d’esquerres i altres col·lectius, homosexuals, persones a favor de la multiculturalitat, O el primer que els passava pel cap. Jo els escoltava, horroritzat. I després em reconciliava amb el món escoltant Carlos Llamas. Així de perversa ha estat la meva formació de criteris periodístics. I escrivia, predicant al desert, sobre totes aquelles barbaritats. Sort de l’hemeroteca!
El que em dol, i molt, és que en comptes d’aprendre la lliçó una gran majoria de periodistes, tants anys desprès, ha abandonat la defensa de la veritat per satisfer aquells que els paguen, amb interessos diversos i justificacions per a tot, amb llenya pel contrari encara que a vegades tingui raó i elogis desmesurats pels propis encara que diguin o facin bestieses. No és estrany. La professió està des de fa anys en una vergonyosa precarietat laboral. La gent ha de poder viure. Jo mateix, encara no fa dos anys, escrivia editorials al dictat d’un editor feixista i independentista a la vegada (que d’aquests també n’hi ha). És veritat que no les signava jo, però, sentia fàstic de mi per haver de prestar el meu talent a un manipulador que, No casualment, va resultar ser també un estafador. És trist. A mi em queden pocs referents; Martí Gómez i Josep Ramoneda. Cap capçalera se salva. El hooliganisme s’ha apoderat del periodisme. Hauríem de començar per admetre que tothom te un criteri subjectiu de les coses. Jo el tinc, ho admeto. I malfiar d’aquells que presumeixen de ser objectius i publiquen sempre veritats absolutes.

Pd. I una cosa més, fonamental, si el que escriu no ho fa amb un mínim d’humor, de distancia, d’ironia, senyal que no ho fa de manera inteligent. Malfieu de tots aquells que permanentment publiquen o pronuncien notícies i arguments suposadament categòrics i irrebatibles. No són seus. Són de qui els paga.

La cançó favorita de Carlos Llamas. I la meva. Eternament subjectius.

Noches de Bohèmia. Navajita Plateà.

Noches de bohemia y de ilusión
yo no me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.
Busco y no encuentro una explicación
solo la desilusión
de que falsos fueron tus besos.
Ya no sé como olvidarte, eh, eh
como arrancarte de mis adentro.
Desde que te marchaste
mi vida es un tormento.
Y ya no quiero recordarte, eh, eh
ni siquiera ni un momento
pero llevo tú imagen
grabada en mí pensamiento.

Noches de bohemia y de ilusión
yo no me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.

Yo quiero vivir distante
de todo aquello que era nuestro.
Pero el aire me trae
aromas del recuerdo.

No me pidas que me calle, eh, eh
y tú no sabes lo que siento
me has hecho una herida
en mi sentimiento.

Noches de bohemia y de ilusión
yo no me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.
Busco y no encuentro una explicación
solo la desilusión
de que falso fueron tus besos.

Noches de bohemia y de ilusión
yo no me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.

Noches de bohemia y de ilusión
yo me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.
Busco y no encuentro una explicación
solo la desilusión
de que falsos fueron tus besos.

Noches de bohemia y de ilusión
yo no me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso.

Busco y no encuentro una explicación
solo la desilusión
de que falso fueron tus besos.

Noches de bohemia y de ilusión
yo me doy a la razón
tú como te olvidaste de eso…