Inici Blogs Fins que no t’arrenqui un somriure…

Fins que no t’arrenqui un somriure…

38

Avui faig de l’optimisme bandera per reivindicar allò que sento, i allò que sento és que els dies millors estan per venir. Si fos legal escriuria una constitució sentimental d’obligat compliment que digués, en el seu primer punt, que és el deure de cadascú de nosaltres procurar la felicitat de qui estimem (una cosa així ve a dir la constitució dels EEUU). No és una tonteria -encara que ho sembli- perquè la felicitat de qui estimem és també la nostra felicitat. Em dol la tristesa i em dolen els problemes que fan mal a qui estimo, i que no puc resoldre. Aleshores surt de mi una reacció kamikaze, posar-me a fer el tonto i a fer acudits dolents en cadena. Ni jo mateix soc capaç de controlar tanta tonteria. I aleshores em ve al cap la forma més entranyable de fer de còmic; els adorables mals humoristes. Si, aquells que no tenen gracia, però que perseveren. Els que no es rendeixen encara que el public no rigui; els valents, entre l’heroisme i el patetisme, els que al final fan riure al respectable que flipa amb la seva tenacitat. No suporto les llàgrimes de qui està fatal i forma part del meu cor. I només em surt el pallasso de tercera que porto a dins, la vergonya de Cubelles, el poble del gran Charlie Rivel… He de dir tonteries fins que m’engeguin o fins arrencar un somriure. Un somriure, la millor arma contra els dies difícils, la capacitat intima de tothom per no deixar-se vèncer per la tristesa. Arrencar un somriure és picar l’ullet a la felicitat, dir-li -fins i tot en el pitjor moment-; no marxis gaire lluny, que tinc ganes de veure’t, feli. Els pallassos som la trinxera del país de l’alegria i mentre en quedi un, estem salvats.
I a més a més, plourà, aviat, dijous, divendres, dissabte i diumenge, i plourà fins que sentim la inundació de felicitat i ganes de viure. I riurem, i saltarem sobre els bassals d’aigua descalços com nens…

Felicidad. La cabra mecànica.

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”,
una “Pleiestetion”
tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad
que bonito nombre tienes,
Felicidad
vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad
cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada mas verte
le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.
Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica

y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé,
to el suco, suco, suco, y rebañé.

Desde entonces en verano
nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión
me tiro al mar
he dejado de abusar
del tabaco, del café,
del tinto y del prozac,
pura Felicidad.