Inici Blogs Fins allà on m’arriba la memòria

Fins allà on m’arriba la memòria

26

Sento un sincer respecte per les religions que conec i per la gent que hi creu, que les practica i que les viu com un codi ètic. Perquè crec que és això el que són les religions, un codi étic. M’impressionen les expressions de religiositat, la manera en la qual persones de tota classe, origen i raça viuen de veritat aquella necessitat que tots tenim de creure forces superiors. Poc importa que no sigui veritat el que es predica, l’important és la conducta. Ja sé que les religions són també-mal enteses i manipulades-una de les més cruels formes de poder. No ignoro que en nom de deus diversos han estat assassinats milions d’innocents. I que la religió ha estat, és i serà una eina política o pitjor,la política es mou en els paràmetres de la religió. No, com ignorar-ho. Quan hi penso, crec que les religions tenen un únic objectiu, fer-nos menys dificil d’entendre que la vida s’acaba quan arriba la mort. Senzill i dur d’assimilar. És com un conte per adults, que sempre som una mica nens, i que necessitem literatura per assumir l’inassumible.
L’altre dia, coincidint amb l’aniversari del pare, vaig anar fins el cementiri. No ho havia fet abans, en una dècada. Estava tancat. No eren hores. Hi vaig anar el dia de l’enterrament i a contracor. Porto penjats els amulets de la propia identitat, el peix i l’estrella de mar que són la capacitat de sentir i el meu amor, la medalla de Sant Llorenç, identitat religiosa heretada dels avantpassats, la mateixa que em porta al cementiri i una mà de Fàtima, anima antiga i Mediterrània, respecte.
Desde que tinc memoria al menjador de casa hi ha la trilogia de la foto, tinc en propietat una imatge de la verge del Carme que em va llegar l’Àvia. Em considero laic, soc d’esquerres, no hi ha res més semblant al missatge del catolicisme que els principis marxistes. Som el que som el temps que hi som.

Recordeu quan volíem acollir? La immensa majoria de la gent que defensava la causa ho feia unicament per posar en evidencia al PP. Segur que a mí encara em cau pitjor que a ells la dreta. Ja fa temps que no son al poder, ja fa temps que ha quedat clar que per a molts allò va ser simplement una miserable estratègia política. Els importaven un rave els refugiats i els miserables. Estan per altres coses. Sort que com diria Aute, queda la música, i el Nano, ja sabeu, aquell al que insulten els falsos que deien que volien acollir. Ei, que això no surt als programes electorals. Hipòcrites, classistes!