Inici Blogs Estrella de mar i de cel…

Estrella de mar i de cel…

26

Caminant arran de mar, com aquesta tarda, com tantes tardes i tants matins, com algunes nits, a cap alçada, efecte de sal i humitat, em costa pensar que podria viure lluny del mediterrani. Un dia, fa anys, vaig trobar una ampolla amb un missatge d’auxili, venia de Croàcia i quan vaig llegir el missatge, en angles, ja feia temps que havia acabat la guerra dels Balcans. L’any que ve en farà 80 del final de la Guerra Civil Espanyola, 1939 “cautivo y desarmado el ejercito rojo”. Quantes ampolles amb missatges d’auxili van navegar, enviades des d’aquí, pel nostre mar antic i petit, qui les va rebre? Que va sentir?
El Mediterrani és la vida i la mort, camí de somnis i sepultura de somiadors, la cruïlla de fills de de civilitzacions que es destrueixen i es mimetitzen, de religions de noms diferents i una sola concepció de vida.
En dies com avui penso que a l’altra banda, a Tunísia, a Algèria, al Marroc, com en un mirall, hi haurà algú altre mirant el mateix mar, trepitjant la mateixa sorra, somiant els mateixos somnis.
Tots som una mica fenicis, una mica Ibers, una mica romans, una mica berbers, una mica jueus, una mica musulmans, una mica catòlics, una mica eslaus, una mica palestinians, una mica israelians, italians, francesos, egipcis, Jordans, albanesos, croates, grecs.
Els mariners han capturat les mateixes sardines i ha empaitat les mateixes tonyines. Els fons de la costa que resseguien els navegants de cabotatge, es empedrat d’àmfores esquerdades que van tenyir de vi vermell i de verd oli d’oliva aquest mar que atempera el fred i fa esclatar tempestes coleriques quan arriben aquí llengües del fred del nord.
El Mediterrani, confessor de sentiments, custodi de tots els secrets. Avui m’ha vingut una imatge al cap, absurda però preciosa. Rescataré de la platja una estrella de mar, i bufant, bufant la pujaré fins més enllà de tots els planetes. Serà l’estrella que porti el teu nom, l’estrella del teu somriure…

En mediterranee.Georges Moustaki

Dans ce bassin où jouent
Des enfants aux yeux noirs,
Il y a trois continents
Et des siècles d’histoire,
Des prophètes des dieux,
Le Messie en personne.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l’automne,
En Méditerranée.
Il y a l’odeur du sang
Qui flotte sur ses rives
Et des pays meurtris
Comme autant de plaies vives,
Des îles barbelées,
Des murs qui emprisonnent.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l’automne,
En Méditerranée.
Il y a des oliviers
Qui meurent sous les bombes
Là où est apparue
La première colombe,
Des peuples oubliés
Que la guerre moissonne.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l’automne,
En Méditerranée.
Dans ce bassin, je jouais
Lorsque j’étais enfant.
J’avais les pieds dans l’eau.
Je respirais le vent.
Mes compagnons de jeux
Sont devenus des hommes,
Les frères de ceux-là
Que le monde abandonne,
En Méditerranée.
Le ciel est endeuillé,
Par-dessus l’Acropole
Et liberté ne se dit plus
En espagnol.
On peut toujours rêver,
D’Athènes et Barcelone.
Il reste un bel été
Qui ne craint pas l’automne,
En Méditerranée.