Inici Blogs Escapar de presidi amb una cullera

Escapar de presidi amb una cullera

27

Tocar de peus a terra, escoltar i entendre. Ser conscient de la puta realitat. Les coses de la meva vida son complicades. Estimar i decebre. Tenir la sensació de no estar a l’alçada. Buscar refugis. Intentar, de la millor manera possible, salvar cada dia fent el millor que puc. No voler fer mal. No poder ser indiferent. Saber que no hi ha miracles. Pensar, actuar. Mai res no es segur. Ni tan sols els moments més negres. No poder preveure. No voler rendir-me. Saber que l’amor de veritat inclou que totes les veritats i també les dures es posen sobre la taula. No viure només en un somni. No defallir perseguint la vida que podria tenir. Potser això sembla un exemple de bipolaritat. No ho és. Però em sento culpable i a la vegada em sento un privilegiat. Arribo fins on puc arribar. I encara que quasi ningú m’entengui, cada dia faig un passet per trencar una barrera. Com els presoners que volen escapar de presidí foradant les parets tan gruixudes amb una cullera. I voler i no poder demanar (tornaré a tenir lumbàlgia del costat esquerre) I no poder oferir el que tant feliç em faria. I escapar-me amb les paraules, les escrites i les llegides. I necessitar amor per viure, i ser contradictori. Segur que podre, potser, com sempre, com em deia algú que em coneix; Avinyó, fas tard, com sempre. No em penso rendir. I ho anhelo tot, fins i tot el més impensable…

Tarde muy tarde. Aute