Inici Blogs Encomanat a la força del destí…

Encomanat a la força del destí…

80

S’ha desencadenat la tempesta perfecta i em sento com a la deriva si no fos perquè sempre hi ha un far, o una estrella que m’ajuda a a trobar un rumb. Estic desarmat. He estat capaç de fer tres coses avui, i la tercera és aquesta. La primera ha estat activar els mecanismes de superació física, no per estar millor ni per resultar més atractiu a ningú, per esgotar el cos que és una cosa que funciona sempre quan sento altres debilitats. La segona és, com correspon a tot argonauta en dificultats, avaluar els danys del temporal i mirar què queda al fons de les bodegues. La tercera, aquesta, encomanar-me al destí… No el puc canviar per més que m’ho proposi, no soc Hèrcules, potser Ícar, volant prop del sol mentre escapo del laberint del Minotaure i el sol desfà les meves ales. Si caic al mar, em salvaré nedant.
I podia prendre dues decisions. La primera era la senzilla, passar de tot, fer com que em fan feliç coses que en realitat no em fan feliç, però que sembla que si, que sembla que m’entretenen, però que son succedanis. I jo soc dels de xocolata de no menys del 70%. Ho tindria fàcil, però no seria jo i mai més penso tornar al tenir la sensació de temps perdut. La segona decisió és la que he pres. És la complicada, necessita tot l’esforç d’un impecable taller de restauració anímica, perquè és encomanar-me a la força del destí. I és tan dur i tan arriscat com fer el que estigui a les meves mans, que no és gran cosa, per poder fer realitat allò que més desitjo, dificil de dir justament avui, però… I si, estic aquí, amb les ales desfetes i els somnis intactes, espero la lluna plena i un temporal de Llevant. Tinc una cosa per a tu i em tinc a mi. Somio amb l’illa dels meus avantpassats, em crec totes les teves promeses. El destí te una feina per fer. Som nosaltres