Inici Blogs Els estius de quan era nen…

Els estius de quan era nen…

38

Els estius de quan era nen tenien sempre un mateix comú denominador; repàs de matemàtiques. Els passava sempre a Cubelles, a casa dels avis, a la Creu, tret d’un agost, ja sent adolescent, que em van obligar a tornar a Logronyo, on aleshores vivíem, castigat, a seguir repassant… Les matemàtiques. Tot plegat va ser inutil, quan vaig poder, copiant, me les vaig treure de sobre. Era quan repetia segon de BUP, L’any que vaig viure a Saragossa. I fins avui, mai més matemàtiques. Potser és que tampoc eren tan importants. Dic jo, no se. Quan jo era petit a Cubelles no hi havia parcs infantils, ni piscines, i jo crec que ni casals, ni variant de la C-31, potser, per no haver, no hi havia ni semàfors. Hi havia la botiga de xuxes i xurreria del costat de l’església on juro que mai vaig robar res i allà on despatxaven la llet a petricons de les vaques de l’Amorós, la Balbina i Ca l’Antonet, on el meu avi Joan i el seu germà Lluis eren els reis de la botifarra. Però el meu territori era un altre, el descampat de davant de casa, on ara hi ha les oficines de la companyia de l’aigua. Allò era el més semblant a un poliesportiu ( aviat construirien el que ara coneixem). Els nens del barri el vam usar de camp de futbol, de camp de pitxi i fins tot una vegada hi vam fer unes cistelles de basquet. Tambe era camp de batalla (literal) per apedregar-nos amb criatures tan delicades o més que nosaltres mateixos. Hi havia un enorme garrofer on no es poden comptar les moltes cabanyes que hi vam arribar a construir i també esbarzers, carregats de mores que devoraven o plantes de les que mai he sabut el nom, habitades per panls d’abelles que sovint em triaven per tastar el seu verí i per aranyes , que a mi em semblaven enormes, de ratlles grogues i negres que no he tornat a veure mai més. Cada 10 d’agost a casa es feia jornada de portes obertes i els meus cosins i amics venien a berenar “emparedados” amb Mirinda i Coca Cola ( cap dia més a l’any, un luju) pel meu Sant. De la meva infantesa feréstega i salvatge porto tres cicatrius al cos. Una a la meva front, ara tan “despejada” d’una hòstia amb la meva bici Derbi Rabassa quant tenia cinc anys, una altra d’una caiguda en un partit de futbol al descampat. Vaig caure i la nà va topar amb un vidre, trau antològic a la mà esquerra. I la tercera, la més bèstia, set punts al braç dret. Em vaig clavar un rec per aspersio el dia de la comunió del fill del jefe del meu pare, a un restaurant amb gespa. Jugàvem al futbol i jo feia de porter. Em vaig obrir el braç, però la vaig parar! Qualsevol nen d’avui amb aquest historial seria prou motiu com perquè els seus pares fossin sotmesos a un procés judicial. Però jo, que per cert, era un ploramiques, i el putu príncep destronat de manual, vaig ser ( ho entenc amb els anys ) un nen feliç ( i abonyegat ). Va ser més tard quan van aparèixer les nenes, aleshores, les ferides del cos es van traslladar de lloc.. Fa anys que no tinc cap ganes de jugar al futbol. Ara, a metges i infermeres, a cuidar i que em cuidi qui estimo, sense més instrumental que el que funciona amb el magnetisme de la passió, infinites. Veig com la lluna es va omplint a sobre del mar, al sud…

Pd. Senyal de fortuna, he vist un esquirol…

Muchachito. La quiero a morir.