Inici Blogs Els braços per sobre del cap i sobre l’asfalt pluja…

Els braços per sobre del cap i sobre l’asfalt pluja…

65

La pluja és la meva aliada. Els dies de pluja son sempre especials per a mi. I avui, ha estat un dia màgic. Mentre conduïa i era fosc ha reaparegut en la meva estranya intimitat una imatge especial que des de sempre associo amb allò que el poderós influxe de la pluja provoca en mi; els llums dels cotxes sobre l’asfalt mullat. No em pregunteu perquè, és una imatge que em captiva, com em captiven les fotografies nocturnes, mogudes i urbanes. Aquelles, especialment les de les nits de pluja, en les que els llums de cotxes i fanals apareixen allargassats i de colors. Son coses meves. M’agrada mullar-me, escoltar el soroll de les petjades sobre els bassals i mirar les ones expansives de les gotes d’aigua, els arbres que regalimen, l’olor de terra mullada, la pau de tot plegat, la sensació de promesa de felicitat que porta l’aigua. L’aigua que adormeix la realitat, sovint tan complicada, que canvia el paradigma de tot i les totes les urgències, que fa que el nen que porto a dins enyori les botes d’aigua per poder saltar, saltar i esquitxar. Coses meves, ja ho dit. I aquesta no és la única imatge que em te captivat, unida com un somni siamés als llums dels cotxes sobre l’asfalt, perquè és la prova de la felicitat; Aixecar els braços per sobre del cap. Només quan tot és infinitament més bonic del que ens podem arribar a imaginar aixequem els braços per sobre del cap. Ho fem per dir que la vida és bonica, ho fem perquè el nostre cor vibra i sabem que no ens poden fer mal, ho fem per saludar el sol que ens acaricia, per saludar a qui tantes ganes tenim de veure, és un gest que te una definició, genial, la del títol de la cançò de Sabina i Fito Páez, aixequem els braços i no ho fem mai sense somriure, és ‘el amor después del amor’. Jo aixeco els braços per saludar la pluja, per saludar la felicitat, perquè omplin de carícies el meu pit. El mon seria millor si hi hagués més dies de pluja, si aixequessin més sovint els braços per sobre del cap, si hi haguès més dies màgics com aquest ho ha estat per a mi. Dies de xocolata…

Tragicomedia. Estopa.

Yo que vivo en la luna
Quiero darte mi granito de arena
Tú vives en una laguna
De la noche prisionera
De risas inoportunas,
Llantos que valen la pena,
Cárceles de amargura,
Palabras que son cadenas
¿Por qué no cumples
Tu condena de noches en vela?
Que yo soy tu trena
Si tú eres mi novela
Yo soy tu tragicomedia
Me subes como la espuma,
Yo bajo por tus caderas
Si me subes a la luna,
Verás una luna llena
Y tus ojos me miraron
Y la luna se cayó del cielo
Y tus palabras me hablaron,
Aunque últimamente no te entiendo
Pero me pongo tan malo
Cada vez que me roza tu pelo
Casi como un bicho raro,
Una especie nueva de insecto
Que no, que no, que no
Por eso piensa que soy un sueño,
Sueña que pienso,
Mandame un beso,
Llámame un día de estos
Estoy en el metro sin cobertura
Y en la parada de tu cintura
Y alégrame esta triste figura
Cuéntame un cuento, dame locura
Porque si no luego me lo invento
Pero me pongo tan malo
Cada vez que me roza tu pelo
Casi como un bicho raro,
Una especie nueva de insecto
Que no, que no, que no
Y si tengo que morirme
Que me muera en primavera
Pa poder echar raices
Y vivir siempre a tu vera
Y si tienes que marcharte,
Llévame en una maleta
Yo prometo no pesarte,
Tu procura no perderla
Y tus ojos me miraron…
Y tus palabras me hablaron…
Pero me pongo tan malo…
Casi como un bicho raro…
Que no, que no…
Por eso piensa que soy un sueño…
Mándame un beso…
Estoy en el metro…
Y en la parada de tu cintura…
Cuéntame…
Porque si no luego