Inici Blogs Elogi de la íntima indefensió…

Elogi de la íntima indefensió…

25

La meva particular (per no dir catastròfica) concepció del sentit comú em fa fer coses relativament sensates per no acabar semblant i semblant-me un perfecte idiota, que així i tot, ho penso sovint. La puta sensació d’haver fet el contrari del que en realitat volia fer en els moments més especials de la vida em persegueix. I això no obstant, de tant en tant, en un acte de consciencia social (que no personal) em comporto amb tota la pocs sensatesa que soc capaç de tenir. I no puc evitar, tampoc m’ho he proposat ni tinc la més mínima intenció, tot el que flueix per altres camins. La part insensata, la intuïtiva, la sensitiva, la inconscient. Avui ha ressuscitat l’inconscient. Quan apareix no és opcional. Jo no el reclamo. Es manifesta i em fa sentir viu, altera el cor per vies inaudites, imprevisibles. Revoluciona el cos inopinadament, se sent reclamat. Em fa fer coses sobre les que queda anul·lat qualsevol poder de decisió. Són els fils de plata, la versió heretada de l’avi i el saurís. I em sento meravellosament indefens…

Luis Eduardo Aute. Va, va, va…

Al cuerno con la Historia y sus delirios,
no apuesto por la batalla campal,
que acaben los troyanos y los tirios
casándose que son tal para cual.
Las fórmulas exactas de los sabios
que han hecho de estos pagos un burdel
no valen las espadas de tus labios
ni el pozo incandescente de tu piel.
Va, va, va, va, va, va,
no quiero ser más que un hombre
con una mujer.
Va, va, va, va, va, va,
quiero morirme en tus brazos
pero de placer.
Adiós a todas esas amenazas
que dicen que está próximo el final,
no pienso malgastar mi última baza
quedándome a esperar en el portal.
Que saquen punta al ojo de la esfera,
que no quede una firma sin papel;
voy a ponerte el mundo por montera
y en tu sonrisa el beso de un clavel.
Va, va, va, va, va, va…