Inici Blogs El vici de coincidir, el delicte d’escoltar, la provocació de dubtar...

El vici de coincidir, el delicte d’escoltar, la provocació de dubtar i el pecat de posar-se en el lloc de l’altre

29

Jo dubto. Dubto de tot i de tots. No em crec ningú i tinc el costum de buscar-li dobles intencions a les coses. Per fortuna he descobert que fins i tot el dubte sistemàtic, sovint, acaba caient pel seu propi pes. I de la mateixa manera que dubto, també confio quan m’ho diu l’instinct, i se que per la vida camina molta gent, la majoria, que mai faria mal a ningú. Els anys m’han ensenyat a relativitzar-ho tot i a no militar en cap veritat absoluta. No hi ha odi que serveixi de res. No hi ha més enemic que el que nosaltres decidim que ho sigui. No hi ha ningú que no canvii.
Una vegada, fa molts anys, un regidor de la comarca que no suportava les meves critiques publiques ( i raonades, per això no les suportava) li va dir al propietari del diari pel qual treballava que em despatxes. L’home es va negar. I al cap dels mesos, aquell regidor em va dir, per telefon, que anés en compte a la carretera, no fos cas que un dia em fallessin els frens del cotxe -casualment- i tinguéssim un ensurt mortal. D’això fa molts anys. Jo vaig seguir fent la meva feina i ell la seva vida. Fa no gaire ens vam creuar i ell em va saludar amigablement. Jo no li vaig tornar la salutació, fins que al cap d’unes setmanes es va repetir l’escena i ell em va encarar per preguntar-me el perquè de la meva actitud esquerpa. Jo li vaig explicar el motiu, o sigui, en realitat, la causa justificada de la meva rancúnia. A ell li va canviar la cara, i es va disculpar de veritat i de veritat jo li vaig acceptar les disculpes. Despres vaig preguntar i vaig saber que havia fracassat amb el seu negoci, que havia superat els seus problemes amb l’alcohol, i que era un altre. Vaig rebre una lliçó de qui m’havia volgut mort. Era un ressuscitat d’ell mateix. De res serveix tenir la raó si genera odi.
Fa anys que el fet de no creure en res ha obert en mi una finestra a l’esperança. Tot ho poso en dubte. M’agrada escoltar els arguments de qui pensa diferent de mi. M’enriqueix saber que entre nosaltres hi ha més coincidències que abismes que ens separin. M’agrada posar-me en el lloc de qui pensa d’una altra manera. Ja ho he escrit moltes vegades. Soc profundament d’esquerres i no milito en cap partit per la senzilla rao que és impossible per a mi fer meves totes les idees que cap partit defensa. Em,passaria el dia discrepant i em farien fora. El meu pensament polític és ple de matisos. Res no és mai blanc o negre. I estic cansat de generalitzacions, d’opinions gratuïtes sobre els d’aquí o els d’allà, com si les persones fossin airgamboys, o titelles. La meva hemeroteca és plena d’articles que acrediten el meu pensament i la meva militància antifeixista, i entenc per feixista tota aquella actitud, vingui d’on vingui, que menyspreï el que pensa diferent, el que te un concepte polític diferent, el que te un altre color de pell, el que viu el sexe amb altres preferències, o (per no fer-me pesat) el que ha nascut en un lloc diferent. Com si nosaltres tinguéssim la capacitat de decidir el lloc on naixem. Un exemple, només un, ara tothom es veu amb cor de criticar el PP. Normal. Jo ja ho feia, per escrit, en els temps del pacte del Majestic, quan els que ara estan tan ofesos feien la gara gara als que ens van acabar portant a una guerra amb mentires. Fa temps que tot això està en crisi, l’empatia i l’esforç per coincidir no estan ben vistos. Alguns dels nostres han passat a ser com els que amb tanta rao detestavem, per prepotents i perquè es creien superiors. Pero res no és irreversible. No ho va ser l’actitud del regidor que em volia mort. Als rarets com jo ens queda molta feina per fer. Jo tinc un exercit poderós al meu servei; totes les paraules per escoltar i totes les paraules per escriure.

Pd. Perdo pes i perdo els pantalons, he de fer un altre forat al cinturó. No tot han de ser coses transcendents…

Para la Libertad. Miguel Hernández. Cantat per Joan Manuel Serrat.

Lyrics
Para la libertad, sangro, lucho, pervivo
Para la libertad, mis ojos y mis manos
Como un árbol carnal, generoso y cautivo
Doy a los cirujanos
Para la libertad siento más corazones
Que arenas en mi pecho: dan espumas
Mis venas
Y entro en los hospitales, y entro en
Los algodones
Como en las azucenas

Porque donde unas cuencas vacías
Amanezcan
Ella pondrá dos piedras de futura mirada
Y hará que nuevos brazos y nuevas
Piernas crezcan
En la carne talada

Retoñarán aladas de savia sin otoño
Reliquias de mi cuerpo que pierdo en
Cada herida
Porque soy como el árbol talado
Que retoño