Inici Blogs El perquè de l’optimisme crònic…

El perquè de l’optimisme crònic…

29

Res tindria sentit si el meu no fos un optimisme crònic. Necessito una ilusio, un repte, una percepció, una intuicio, un motiu, una quimera, un impossible, un senyal per despertar-me cada dia i funcionar. No penso deixar passar els dies sense afany. M’agrada tant la paraula rescatada de l’oblit per Luís Landero, el afán, que és el motiu per viure. Com més complicat es fa tor més optimista soc. Com més llunyans semblen els meus somnis, més forces sento per empaitar-los, com més dura és la realitat més forta es fa la meva musculatura sentimental. I quan tot és millor del que m’imaginava, malfio de la calma. Visc a contracorrent encara que em faltin energies, si el camí no fa pujada em neguiteja. No m’ho poso fàcil, no m’estalvio un sol problema. Sense problemes acaben creant-se realitats falses, miratges, oasis inexistents com els veuen els que travessant deserts acaben perdent la consciencia. Fa temps que tinc clar que un instant d’amor de veritat val més que una vida de mentira. Per això m’agraden coses que no agraden a la majoria, per això tinc el cervell girat del revès i el cor ple de ferides. Per això soc el boig de la pluja, l’ateu que li resa a la seva verge, el que desperta quan podria estar dormint, el que no te treva, el que mira als ulls, el que dona les gracies quan ningú ho faria, el que no discuteix, el que reconeix les febleses, el no vol comprometre ningú, el que al desig li diu paciència, el que a l’amor li diu optimisme, el que detecta senyals fins i tot en el silenci, el que estima encara que dolgui. El putu i maleït optimista crònic…

Vendran dias. Manolo Garcia.

Vendrán días en que el peso que hoy te abruma se hará liviano.
Vendrán días en que ese peso ya no será carga sino bagaje.
Vendrán días, han de venir.
Porque un alma que alberga sentimientos viles no brilla
y un alma sin brillo es un tiempo marchito para quien lo soporta.
Déjame que escuche esa guitarra que me falta el aire,
que hoy necesito besar otros labios creyendo que beso tus labios.
Déjame perdido en negra noche que hoy el dolor duele,
que hoy necesito buscarte sin miedos, en otros rostros buscarte.
Llega el tiempo que en tu campo amado plantarás pensamientos.
Junto al pozo de tu huerta enjambres de madreselva.
Y esa calma, esa calma te ha de ayudar.
Porque un alma que mora en la sala de los pasos perdidos
es la furia vencida, cáscara vacía de un dolor exacto.
Déjame beber de ti en los labios de mujer extraña,
que hoy necesito el calor de unos brazos
que apaguen mi vana esperanza.
Déjame desnudo de recuerdos. No los necesito.
Que hoy necesito buscarte sin miedos, en otros rostros buscarte.
Dame un lenguaje sin palabras para abrigarme que tengo frio.
Dame besos y caricias olorosas y descalzas.
Dame un mundo sin palabras que yo respire porque me ahogo.
Dame besos y caricias sinceras o mercenarias.
Déjame que escuche esa guitarra que hoy me falta el aire,
que hoy necesito besar otros labios creyendo que beso tus labios.
Déjame perdido en la noche que hoy el dolor duele,
que hoy necesito buscarte sin miedos, en otros rostros buscarte.
Déjame que escuche esa guitarra que hoy me falta el aire.