Inici Blogs El fracassat que aprèn, finalment, la única lliçó …

El fracassat que aprèn, finalment, la única lliçó …

30

Jo vaig ser un nen insuportable i també un nen solitari. El rei dels prínceps destronats i un xantatgista fracassat de llàgrima fàcil.
Tenia la sensació, correcta, de no ser el millor en res del que era important a akelles edats. Era mal estudiant, especialista en deixar en evidencia els meus sacrificats pares, un rebotat amb el mon i acumulava una gran quantitat de complexes. De tot aquest cúmul de conductes detestables en va sortir un individu observador. No hi havia més cami, ni els pares ni les nenes em van fer mai el cas que jo creia que em mereixia. Observava els adults i el seu comportament fins que, en la primera adolescència vaig fer un pas endevant, encara pitjor que els anteriors, em vaig convertir en un impertinent. La cosa era cridar l’atenció. Com que em creia condemnat al fracàs, la cosa devia consistir en compartir-lo. Perquè ni futbol, ni basquet ni noies. Estava clar que era un perdedor sense solució. Despres van venir les metamorfosis, tornar a canviar de ciutat als 16 anys, fer noves amistats i tornar a marxar als 17 per tornar a començar a una altra banda. Solitud, trens de nit i no saber per quin camí em portaria la vida. Cap de les coses que volia ser; futbolista o Indiana Jones era ja possible. I no tenia cap més afany. Van ser anys d’excessos i fracassos, de dubtes i rebelies, els anys del funambulista sense xarxa.
De la catàstrofe em va salvar la radio. En vaig aprendre a base de dir totes les tonteries del mon. Ni escoles, ni acadèmies,ni facultats, micròfons oberts i hores i hores de parlar de tot i de res, de fer acudits dolents, d’educar la veu sense saber-ho, d’aprendre una cosa revolucionària; riure de mi. Vaig aprendre a fer tot el contrari de la majoria de cretins que es creien que eren algu només per posar veu d’homenet i dir coses serioses per un micro. Em vaig convertir en una part important del que he acabat sent, un anti-heroi, el contrari de l’home de profit que cap dona voldria per presumir d’ell. Ironia, sarcasme, lectures, saber una mica de tot i de res, discurs, recursos. Discutir amb mi ha estat sempre desesperant. Tinc arguments per a tot. Si volia, podia ser el més repelent de tots. I em vaig guanyar unes quantes hosties que, per sort, no vaig rebre. Ja ho he escrit alguna vegada. Només he participat a un concurs de Cultura General, el Pasta Gansa del Mikimoto, i el vaig guanyar. Despres va venir l’altre vici, el d’escriure. Vici solitari. Amb el primer conte vaig guanyar el primer premi. Una declaració de guerra a la mediocritat. Quedava demostrat, l’aneguet lleig s’havia convertit en cigne i akí m’aturo.
Havien de passar molts anys. Havia de cometre molts pecats, els més greus contra mi, per acabar entenent la única veritat important. Ni jo, ni ningú, val per allò que és capaç de saber ni de fer. Només valem per tant com siguem capaços d’estimar. I jo, amb dolor i amb felicitat infinita, he acabat sent el fracassat que finalment ha après la lliçó…

Bunbury. De Mayor.

Cuando era pequeño me enseñaron
A perder la inocencia gota a gota
Qué idiotas!

Cuando fui creciendo aprendí­
A llevar como escudo la mentira
Qué tonterí­a!

De pequeño me enseñaron a querer ser mayor
De mayor quiero aprender a ser pequeño
Y así­ cuando cometa otra vez el mismo error
Quizás no me lo tengas tan en cuenta

Me atrapó el laberinto del engaño
Con alas de cera me escapé
Para no volver
Cerca de las nubes como en sueños
Descubrí­ que a todos nos sucede
Lo que sucede

De pequeño me enseñaron a querer ser mayor
De mayor quiero aprender a ser pequeño
Y así­ cuando cometa otra vez el mismo error
Quizás no me lo tengas tan en cuenta

De pequeño me enseñaron a querer ser mayor
De mayor quiero aprender a ser pequeño
Y así­ cuando cometa otra vez el mismo error
Quizás no me lo tengas tan en cuenta