Inici Blogs El discurs de Míster Lawrence

El discurs de Míster Lawrence

49

Llibres i cançons, el vici d’escriure i els amulets que porto penjats. La necessitat d’aprofitar cada minut que passa i les coses que em diu el cor. No hi ha més i no és poca cosa. Sense els llibres i les cançons no seria qui soc i no pensaria el que penso. Sense el vici d’escriure no se que faria, és droga i teràpia al mateix temps. Sense els amulets em sentiria desprotegit, que ja és dir perquè no sempre eviten que m’hi senti. Sense el que diu el cor seria un desgraciat.
Sento la necessitat de donar les gracies a tothom que m’ajuda a transitar els dies, a qui ha estat capaç de veure en aquest complexe i contradictori individu algú que val la pena, perquè això és el que hi ha. No hi ha personatge ni paper, que tot plegat es va desmoronar fa temps gràcies al miracle de l’amor. No hi ha ganes d’agradar sent qui no soc, hi ha amabilitat ( que no costa res) respecte (dret invulnerable) i empatia (fins i tot amb qui sembla que no la mereix). Perquè poso en practica allò que escric, i escric que li tinc declarada la guerra a l’odi. Tant és així que soc incapaç de culpar fins i tot a qui el genera o el manifesta. Segur que darrera de qualsevol persona que incita a l’odi de qualsevol tipus hi ha una ànima torturada, un nen traumatitzat que no ha resolt el seu mal i que el sublima projectant-lo d’adult contra persones o col·lectius. Per a desgràcia de tots, això és el que veiem cada dia una pila de vegades a la premsa, a la tele, o als mitjans digitals, just el meu àmbit laboral. S’hi abonen els politics de tota mena d ideologia i identitat, alimenten els mitjans de comunicació que se sobreexciten amb la perspectiva de guanyar lectors, televidents o seguidors. I al final l’actualitat esdevé una recua infinita de rèpliques i contrarepliques (totes elles perfectament previsibles) que condueixen a l’encabronament col·lectiu, o, com en el meu cas, al desinterès. Per a més Inri al panorama, de tant poc nivell intel·lectual, li hem d’afegir una desmesurada fal.lera per la sang i el fetge ( no se qui es pensa que com més truculent sigui el relat d’una desgràcia, mes contenta estarà la gent quan la vegi o la llegeixi ) i, per acabar de flipar, la elevació a l’altar de la identitat col·lectiva el negoci del futbol. Objectiu de tot plegat? Jo ho tinc clar, la simplificació, i posterior idiotització de la gent del carrer; Que visquem preocupats dels suposats conflictes dels que de manera monotemàtica parlen els politics, que ens esgarrifen amb les atrocitats que és capaç de cometre l’ésser humà i que considerem enemic qualsevol altre només pel fet que és partidari d’un equip de futbol diferent del nostre. Queda resumit aqui el 80% (o més) del contingut de qualsevol edicio informativa de qualsevol mitjà de comunicació d’abast català o espanyol -amb comptades excepcions- i el 99,99% dels discursos de representants politics, gent que nosaltres mateixos hem votat, per allò que es constata, per practicar qualsevol cosa que no sigui empatia. Empatia no. Ja veus tu, empatia, ni dona vots, ni ven. On hi hagi una bronca, un bon crim, o un àrbitre comprat…
Més d’una vegada he estat temptat de passar de tot, de resoldre individualment la meva existència i de no dir el que penso de les coses que ens afecten a tots, però que a alguns ens deceben profundament. Però no puc. El meu pare, que en pau descansi, ja pensava així. Ell era venedor de camises ( el millor ) i jo tinc una feina, la de comunicar, que implica responsabilitat social. Estaria faltant al meu deure si no escrivís coses com les que escric avui, que no enfronten, que no esgarrifen, que no donen lectors ni seguidors. I no accepto ser tatxat de tonto ni de somiatrites. Poso la mà al foc que la majoria de tots nosaltres, mirant al nostre interior, sense els prejudicis que ens han anat inculcant els que manen i els que els aplaudeixen per interès, pensa igual que jo. El que passa és que molts s’expressen, especialment a les xarxes socials, escrivint allò que creuen que agradarà a qui els llegeix.
No és el meu cas. El que hi ha és el que hi ha. Llibres i cançons, el vici d’escriure i els amulets que porto penjats. La necessitat d’aprofitar cada minut que passa i les coses que em diu el cor.

Le temps de vivre. Georges Moustaki

Merry Christmas Míster Lawrence. With David Bowie.