Inici Blogs Benaventurada sigui la pluja

Benaventurada sigui la pluja

170

És possible, gràcies a deu molt possible, que qui llegeixi aquest post ho faci escoltant des d’alguna finestra el soroll de la pluja. Fa tant de temps que no plou de veritat que he esperat aquest dia amb el cor a la mà i mentre escric espero que les prediccions per una vegada no s’equivoquen. Necessito la pluja, tinc la sensació que s’endurà allò de negatiu que encara em fa mal. I també intueixo que aquesta pluja serà l’anunci de la primavera, la meva estació de l’any predilecta, l’estació de l’amor. La pluja és important per a mi, com ho son les nits de lluna plena. M’ho han ensenyat les dones que estimaré sempre; les que queden atrapades pel magnètic influxe lunar, les que desitgen quan plou, les que fan aquella meravellosa olor de terra mullada quan obren el cor i els braços. Per això vull que plogui, que plogui a bots i barrals, que arribi la millor de les primaveres. He fabricat un nou cor i un nou cos (no patiu, no és una obsessió això d’aprimar-me, esta controlat) per a una nova primavera, la millor. Recorro un camí difícil, pero me’n surto. Intueixo que la recompensa està pròxima. I el primer símptoma ha de ser la pluja… O la neu, perque tambe ha de nevar i potser això ho llegirà algú veient el Terre del seu balcó tenyit de blanc. No demano res, que la vida flueixi, que portarà per primavera allò que amb tant de neguit hem sembrat aquest hivern tant dur. Que voleu, soc àries, el meu optimisme no te límits.